En defensa del Saloufest

Com cada any per aquestes dates, milers d’adolescents britànics es desplacen a la costa tarragonina a celebrar la seva graduació. Molt d’alcohol, ‘petas’ i oportunitats de sexe assequibles (amb sort) a un preu irrisori. Ben lluny de pares i de profes. Una oferta irresistible, èxit assegurat.

De cara a acomplir mínimament amb el decòrum exigible, el paquet s’acompanya amb una modèlica oferta d’esports i visites culturals. A Barcelona, naturalment, que és més glamurosa que el Reus modernista i el patrimoni romà junts.

Per als soferts habitants de Salou, la invasió d’hormona juvenil nòrdica i sense control es tradueix en un seguit d’incomoditats. Saragata nocturna, vandalització de mobiliari urbà, generosa sembra de vidres trencats i fluids humans diversos per tota la via pública, etc. El Saloufest té una (merescuda) mala fama i sempre ha rebut severes crítiques. Crítiques que enguany han augmentat de nivell: Gencat, Ajuntament de Salou, Patronat de Turisme i diverses patronals han fet palès el seu rebuig a un mal model turístic, contraproduent i embrutidor. Doncs perfecte, però sona a fals.

Saloufest no és més que un ingredient, un més, d’un model d’oci basat en la disbauxa, el foment de l’alcoholisme i més drogodependències entre el jovent. Un element més d’un llarg i lamentable reguitzell d’agressions a la salut, el bon gust i la convivència que a casa nostra prosperen sense aturador. I encara pitjor, exhibeixen una arrogància cínica en anar acompanyades de vegades d’un maquillatge legitimant tan pompós com hipòcrita, en la forma de la xerrameca que l’esquerra ‘guai’ ha convertit en imprescindible per a obtenir el nihil obstat del segle XXI.

Exemples? Unes festes majors (petita i gran), de deu dies cada una, en què la ‘tradició’, la ‘cultura’, la ‘festa’, la ‘mediterraneïtat’, fins i tot la ‘devoció’ vénen exemplificats pel botellón massiu, l’incompliment d’horaris d’espectacles i locals, la pràctica generalitzada de la micció (o pitjor) en via pública i la hiperinflació decibèlica inhibidora de cap descans humà en centenars de metres a la rodona.

No esperin que cap institució pública aparegui en defensa del ciutadà agredit en aquest cas. Encara més, un festival (premiat!) com la iMAGInada obsequia la concurrència (voluntària i forçosa) amb un megatsunami acústic fins a la matinada, acompanyat d’una suau boireta de ‘peta’, això sí. Però com que tot és molt alternatiu, interactiu, vivencial, dinàmic, autogestionat, creatiu i comunitari, la Llei 11/2009 de 6 de juliol i el Decret 112/2010 esdevenen màgicament desconnectades aquell llarg cap de setmana.

Atac al Saloufest i tolerància infinita a l’animalada local. Una curiosa expressió de xenofòbia? Està malament que uns dies l’any els joves britànics facin el bàrbar (mai millor dit) a casa nostra. Sí. Però per què quan el nostre jovent fa el mateix esdevé un esbargiment respectable mercès a l’excusa fal·laç d’una neotradició de fa dos dies? Almenys el Saloufest no enganya ningú, ven gresca com a negoci i no intenta edulcorar-la amb grandeses intel·lectuals.

Doncs mirin, no entenc la paradoxa. Però em ve de gust cridar «visca el Saloufest!».

Tampoc no entenc gaire per què ho dic, però vostès potser sí.