Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

En defensa del manifest

La llengua catalana es troba en perill, però el risc no prové de cap persecució espanyola

Magí Aloguín i Pallach

Whatsapp

Va fluint l’abril i no fan mutis els ressons del manifest que Per un verdader procés de normalització lingüística en la Catalunya independent es va presentar, amb la pompa augustal de rigor, al Paranimf de la UB el 31 de març passat. Enmig de l’allau de crítiques rebudes, cal descobrir, no sense sorpresa, que l’aportació positiva del muntatge és més rellevant d’allò que aparentava. I crec que val molt la pena destacar les virtuts, potser involuntàries, que els signataris han aconseguit oferir al respectable. M’explico.

Primer convé lloar la formalització que ha embolcallat l’acte. Una actriu, honrada membre d’un gremi consagrat a fingir personalitats imaginàries, s’encarregà de presentar-lo. Missatge poc subliminal i agradablement eloqüent. I per si no n’hi hagués prou, la senyora es diu Txe Arana, nom que sona a apologia de republicanisme ‘bananero’ amb aromes de suprematisme ètnic, factors tots molt adequats als fins de la funció.

Reclamar un monolingüisme català a Catalunya és un gest d’honradesa moral que dignifica les dues centúries llargues de signataris. Al capdavall, no pas per fer altra cosa estan tots ells tan estupendament situats. Ara almenys, per primer cop, reconeixen públicament allò que pensen. Si els de Súmate comencen a veure’s cara de babau en mirar-se al mirall, ja és un altre problema.

També cal estar d’acord amb la seva convicció de que la llengua catalana es troba en perill. És cert. Clar però el perill no prové de cap persecució espanyola existeix bàsicament en la ment d’una secta consagrada al conreu permanent de la paranoia. El perill de desaparició l’han generat ells mateixos i el muntatge inversemblant que representen.

Si la llengua va sobreviure en circumstàncies molt delicades durant el franquisme, va ser per diversos motius. En primer lloc (oh!, que lamentable per als amants de l’èpica inventada), perquè la persecució que sempre denuncien va ser malintencionada, sí, però ni de lluny tan intensa com s’obstinen en afirmar. I en segon lloc, va sobreviure perquè es tractava d’una llengua real, és a dir, un vehicle d’intercanvi d’idees, de pensaments i emocions entre persones. Però ara, si llangueix, és perquè des de fa tres llargues dècades, alguns s’encarreguen de dinamitar aquesta funció. Estan convertint el català en un instrument polític al servei d’una ideologia, la seva. I d’aquesta manera, acabarà esdevenint un artefacte pestilent, una arma ideològica sectària. Una antipàtica xerrameca escolar per obligació i útil només per als qui els agrada alimentar-se de les molles que des dels seus púlpits tenen a bé llençar els poderosos sacerdots de la pàtria, signin o no manifestos. Al costat d’això, quasi que ni es veuen altres perles patrioteres d’aquesta bella primavera: Shakespeare era català diu Nova Història. I un senyor llibre (subvencionat, és clar) ha vist la llum: una llista de mals catalans. No hi busquin determinats cognoms (Millet?), bo o dolent és un concepte líquid en mans de l’integrisme.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También