En la freda i llarga matinada. Crònica de 40 minuts a la presó d’Estremera

Fa fred. «La matinada sempre és freda aquí, ni que vingueu a l’agost», explica l’home del bar. Està sol, és aviat encara. Continua baixant les cadires de sobre les taules.

Ens prepara el primer cafè del dia. El seu, que nosaltres ja en portem uns quants. La matinada ha estat llarga. «Últimament en veniu molts, de catalans, aquí». Aquell bar dels afores d’Estremera és el darrer punt de vida abans de submergir-te en una gran planúria. Camps a dreta i esquerra. A dalt i a baix. I de sobte, apareix. Imponent. Un conglomerat de reixes i formigó que destrossa impunement l’horitzó de la Meseta castellana. 

Creuem la primera porta. «Res de mòbils a partir d’aquest punt». No sé si és el cansament o la novetat, però en un primer moment em costa agafar consciència que això és una presó. Al fons, un cartell: zona infantil. A l’esquerra, la cafeteria. Sòbria, trista, com la d’un hospital antic. Café con porras, dos euros i mig. Bocata de calamares, quatre. I allí esperem. S’hi espera molt, a la presó. 

«No podéis entrar absolutamente nada. Se queda todo aquí, en las taquillas». Merda, no tinc un euro. «Toma, te dejo uno. Hace dos meses estaba dentro, yo. Salí, y hoy vuelvo de visita. Un compañero no tiene a nadie que lo venga a visitar. Y mira, lo hago yo. No sabes como se agradece, cuando estás dentro, cualquier cosa que te rompa la rutina. Es como un soplo de aire fresco». I seguim esperant. 

S’hi espera molt, a la presó. Ens criden. Detector de metalls. «Entre aquí, tenemos que registrarle». Creuem un pont. Artificial, com aquells que connecten l’avió amb l’aeroport quan aterres. 77 passes que deixen enrere el nostre món i ens traslladen al seu. I el cap que et va a mil per hora. Per on m’escaparia? És impossible. Odio aquest so de portes metàl·liques que es mouen, se m’ha clavat dins el cap.

I tornes a esperar. S’hi espera molt, a la presó. «Gutiérrez, número 1. Cuevas, número 2. Romeva, número 3». Calla, que és el nostre. Som-hi, busquem el número. Aquesta. Aquí hem de cabre els quatre? Però si amb tres cadires ja no tanca la porta. I de sobte el veiem, allí al fons. 
Barrejat entre els seus nous companys.

Com s’ho fa per saltar i saludar amb sis llibres a les mans? I que fort que està. Encara més que abans, que ja és dir. Com li llueix la samarreta. Ja ens va avisar que se la posaria: la del 46664 al pit, el número de pres de Nelson Mandela.

‘Tot està a les nostres mans’, hi diu. «La vaig comprar allí mateix, a Robben Island, quan vaig sortir de visitar la seva cel·la». I de sobte, poses imatges a allò que havies llegit i t’havien explicat tantes vegades. Posa les mans sobre el vidre; les encaixem. Ara tu, ara jo. Com si fos un joc. I et concentres per creure que és com si ens toquéssim. Vinga va, que no hem vingut a contemplar-nos.

No. Havíem vingut a parlar. «Aquí el temps és diferent: els dies passen com anys, però els anys passen com dies». I treu un paperet i l’encasta al vidre. És un calendari dibuixat per ell. I ratllats els 121 dies que porta allí dins. I ens parla de Mandela, de Gramsci i de Rosa de Luxemburg. De John Carlos i de Rebeca Solnit. I de nosaltres. «Si una cosa estic fent aquí és aprendre.

S’hi aprèn molt, a la presó. He fet un bon amic iranià». El saluda, tres cabines més enllà. «Ell tenia un germà. El van penjar, allí a l’Iran. La seva mare sempre li deia: no te metas en política. Veus? No estic tan malament, si comparem».

I de sobre, un soroll. És com una alarma. «Això ara es tallarà», ens diu. I comencem a parlar de pressa. Tan de pressa que ja no ens entenem. I sí, al cap de res, silenci. Eh!, que ens han quedat moltes coses per dir-nos! De fet, ell continua parlant, el veiem moure la boca. I es posa a cridar fort, intentant traspassar aquell puto vidre: «cap alt, mirada llarga, mà estesa, verb serè».

Sortim. Ens mirem, ens abracem, però ja no parlem. Tanta saliva fa uns segons i ara és com si ens haguessin posat un tap a la boca. Caminem, retenim. Fem el camí a la inversa, el deixem allí. Qui ho entén? Tornem a ser fora. De nou, en la llarga i freda matinada. Us volem a casa. 

Periodista Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.