Ens cal fer la farina blana

La retòrica política catalana viu de les frases fetes i dels refranys populars. Jordi Pujol va ser-ne un mestre que va tenir a Artur Mas com a deixeble destacat, sobretot pel caient de la metàfora marinera. Aquesta setmana el portaveu de JxCat al Parlament, Eduard Pujol, ha deixat anar una expressió que feia temps que no escoltava. Tot referint-se als socialistes, Eduard Pujol s’ha ofert per «fer la farina plana» (sic) en les negociacions dels pactes de govern. La frase genuïna és «fer la farina blana» i no «plana». Fa molt temps vaig escoltar la mateixa dita, amb el mateix error, per boca de l’Anna Simó, que és dels Alamús i per tant encara conserva molta riquesa lingüística del català dels pobles. En el context que Eduard Pujol ha emprat la frase «fer la farina blana» volia dir que estan disposats a ablanir-se, és a dir, a suavitzar, posar en calma, apacivar les relacions. El diccionari Alcover-Moll recull la frase de la crònica de Ramon Muntaner quan relata la tria d’un cardenal per fer de mitjancer amb el rei de França «pus blana farina que no solien fer». A la política catalana i espanyola fa molta falta gent que faci la farina blana i sobren molts d’altres que només fan «mala farina», o que «cremen farina», o que «escampen la farina i arrepleguen la cendra», sense tenir en compte que «a on no hi ha farina, tot és moïna».