Entre Diògenes i Marie Kondo

No he llegit la Marie Kondo -l’autora japonesa que ha escrit els llibres La màgia de l’ordre i La felicitat després de l’ordre (Ara Llibres)-, però he sentit a dir que recomana no guardar més de trenta llibres. No he gosat preguntar si també posa límits a la possessió de bolígrafs, fosforescents i llapis, perquè tampoc seria capaç de llençar-ne cap (els reordeno sovint, a vegades per colors, a vegades per tipologia de tinta).

No tinc gaires de llibres, francament, però trenta deuen ser els pendents de llegir, entre comprats i regalats. Alguns no sé si me’ls llegiré mai, d’altres he de trobar el moment perquè em tornin a seduir, com ho van fer el dia que vaig fer-me’ls meus. I em pregunto per què vaig arraconar-los i no sé si té a veure amb el fet que tot és molt fugaç i caduc en esta societat que vivim. Llegim els titulars de les notícies i volem que ens els actualitzin al cap de poc.

I sovint passa que la notícia que trobem destacada a tots els mitjans de comunicació, hores després deixa de tenir aquella importància que l’havia feta única i ara és una altra qui la destrona perquè es decideix que és més rellevant. I aquella història primera ja deixa de captivar-nos i n’hi ha una altra que ens toca la fibra. I així vivim, fent surf entre l’actualitat sense arribar a capbussar-nos-hi massa.

Que us venia a dir que no sé si tot està connectat, si estem interioritzant que tot és prescindible quan trobem alguna cosa més imprescindible i ho acabarem aplicant a tots els aspectes de la vida. Que es comença pels llibres i no saps què vindrà després ni si tan sols te n’adonaràs perquè jo no era conscient que emmagatzemava llibres que volia llegir i no acabava llegint perquè me’n passaven les ganes perquè de cop en tenia més per uns altres. Ara començo a despertar una necessitat de donar els llibres que no m’han agradat, previ avís al futur lector; és clar. Encara no ho he fet. Si voleu ser beneficiaris, seran vostres.  

La Marie Kondo té una sèrie a Netflix i m’he baixat un capítol -que esborraré quan acabi este article-. «Ahora vamos a por los libros y los papeles», diu la Kondo. Els papers són intocables!, penso. Amb els papers sóc una mica Diògenes. Ep, he agafat el sentit popular del mot, no pas el significat de la síndrome, que no és per fer broma. Els contractes i papers d’assegurances diu la Kondo que s’han de guardar sempre. Mira, els que no sé mai on estan, penso. De fet, no és on estan ells, sinó on els he posat jo. Tot al revés! (aquí hi aniria una emoticona de noia tapant-se la cara amb la mà).

D’uns mesos ençà que tinc un calaix de contractes, per resoldre este problema. Com també tinc vuit caixes amb papers. Vuit caixes boniques, eh. Sòbries i barates. Ben apilades. No és suficient per desestabilitzar la Marie Kondo, ella està preparada per resoldre això i més. I tots els papers que hi ha em fan feliç. (L’autora japonesa diu que hem de tirar allò que no ens fa feliç). I si no em fan feliç, em fa por llençar-los perquè al meu cervell no hi ha espai ni habilitat per guardar tanta informació.

El temps va molt bé, perquè amb el temps d’una caixa trec un plec de vint-i-cinc o trenta fulls i, mira, ja em convenço que sóc poc Diògenes. Tot i que minuts abans hagi deixat sobre l’escriptori un feix de paperassa d’algun sumari que he tingut l’encert que em caigués a les mans. Si vingués la Marie Kondo a casa, li diria que això de les llibretes és col·lecció, i les col·leccions es fan per guardar-les. Jo no faig col·lecció de res, però, de llibretes, en tinc unes quantes: les que són tan boniques que no goso embrutar amb frases poc enginyoses i les que estan plenes que guarden vivències, desventures i esforç. I em fan mooooolt feliç, les unes i les altres.

És curiós perquè estic convençuda que si els papers no fossin meus, veuria molt clar quins s’han de guardar i quins s’han de tirar. I m’atreveixo a dir que prescindiria també d’alguna llibreta. Com algun dia hauré de prescindir d’aquella samarreta de quan tenia poc més de vint anys o gairebé vint anys menys. Que no veig el dia de llençar-la perquè mantinc l’esperança que me la podré tornar a posar i em farà lluir com ho feia. Que ara només em dóna malestar de saber que ella és massa menuda o jo massa gran. Però, i els records que em proporciona? I el repte que suposa? Tot això també és felicitat en si mateixa. I això no treu que estaria bé que cada poc temps poséssim ordre a la vida. 

Nascuda a l’Ametlla de Mar, Fàtima Llambrich és autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’.  A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat