Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Entre Eslovènia i el 155. El malbaratat espai de la política

Recuperar la Via Catalana. Desavinences i discrepàncies més altes i més greus que les que avui es dirimeixen entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya s’han resolt. La clau és el diàleg

Antoni Batista

Whatsapp

Referir-se a Eslovènia com a paradigma ha estat un dels arguments més desafortunats del president Quim Torra en tot el seu mandat. Li han plogut crítiques: les previsibles de l’altre costat del quaranta-set per cent, i les més doloroses dels qui formen part del seu Govern.

Els qui l’han aplaudit han hagut d’anar a parar a allò que els morts els posaven els altres, quan el tema de la vida està tan per damunt de la bandera dels salvatges.

La «Via Catalana» va ser fins i tot una marca, ben nostra, a la nostra manera, i amb el preciós anagrama dinàmic d’una sardana horitzontal que travessava tot el territori.

La Via Catalana era la que li tocava, diria que d’ofici, defensar al president de Catalunya. Venim de la Pau i Treva, del Consell de Cent, de la Solidaritat Catalana, de l’Assemblea de Catalunya: venim del pacte i una mica som nació perquè som pacte.

Si volia referents exteriors, en tenia d’altres que ens eren més pròxims en temps i espai, diguem-li Escòcia i Quebec, que, sobretot, ni col·lateralment havien de comptar víctimes ni en el pervers eix binari de bons i dolents, que fa enemics els adversaris i són els qui engendren el terrible mal de la guerra.

La resposta de la dreta espanyola és ben galdosa, sembla que el seu programa polític per a Catalunya sigui la sentència a cadena perpètua de l’article 155 de la Constitució, el que la fa més restrictiva i repressiva, el que lamina aquella meravellosa pluralitat de «diversos són els homes i diverses les parles» que adornaven l’Espanya que Salvador Espriu va cantar en hebreu: Sepharad. De veritat que el PP i Cs no tenen propostes més engrescadores per a Catalunya?

El cas és que, avui i aquí, l’escalada de la tensió ens situa en un país fet un camp magnètic, entre dos extrems de spin doctors amb traces extremistes que, extramurs de càmeres i de donar la cara, es retroalimenten ni que fos per seguir el principi físic que ‘els pols oposats s’atrauen’.

Traduït a vots, la dreta suma a Andalusia gràcies no a dir el que farà a Andalusia sinó el que faria a Catalunya, i el cas és que la candidata derrotada pels escons, que ja és la dreta de l’esquerra, els dóna la raó acusant-se d’haver perdut per no haver propulsat ella el mateix missatge fòbic. Un consell de ministres a Barcelona protegit pel Setè de Mitxigan sona a un mal menor de nosaltres també toquem els nassos. 

Per fortuna, entre Eslovènia i el 155, queda el malbaratat espai de la política. 

Desavinences i discrepàncies més altes i més greus que les que avui es dirimeixen entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya s’han resolt gràcies a la política.

I la clau de la política és el diàleg. Em ve sovint al cap el tram de Rambla que vaig fer amb Gemma Nierga i Josep Cuní, parlant de què diria ella uns minuts després quan es dirigiria als polítics que presidien la manifestació, la solemne manifestació del 24 de novembre de 2000, arran de l’assassinat d’Ernest Lluch.

Demanaria diàleg, i no un diàleg qualsevol, sinó entre un govern democràtic i una organització terrorista. En aquestes condicions de diàleg en desigualtat i desequilibri, res de paritats legítimes, s’han aixecat les bastides de moltes paus.

Per fortuna, no som en un escenari tan greu, i cada cop hi ha més veus que, des de potents altaveus de l’opinió pública i despatxos que prenen decisions, malden per tal que la política obri el camí del raonament i de l’enraonar. I del rescabalament, per començar, d’una governança catalana a precari i d’una justícia espanyola que té presos d’estat d’excepció.

Quan escric això, em consta que ja estan parlant persones que aparentment no es parlen.

Antoni Batista és doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También