Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ernest Maragall, un senyor de Barcelona. El millor alcalde possible

Mèrits per a ser alcalde. A l’exconseller se li poden discutir idees i programes, com a tothom, però el que és indiscutible és que de tots els candidats a l’alcaldia de Barcelona, ell és el que en sap més i coneix millor la ciutat

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista

Antoni Batista

Per una vegada -que no cunda el pánico- la meritocràcia guanya unes eleccions. A Ernest Maragall se li poden discutir idees i programes, com a tothom, però el que és indiscutible és que de tots els candidats a l’alcaldia de Barcelona, ell és el que en sap més i coneix millor la ciutat. I segurament també és el que té millors recursos per administrar-la. És economista, va entrar a l’Ajuntament com a tècnic, el 1969, va ser regidor els irrepetibles anys olímpics, diputat després al Parlament de Catalunya i a Europa, conseller de la Generalitat de dues carteres i secretari del Govern. Sí, és germà de Pasqual Maragall, però en la perfecta simbiosi que també es pot dir que en Pasqual és germà de l’Ernest. 

Va entrar a l’Ajuntament com a tècnic, el 1969, i va ser regidor els irrepetibles 
anys olímpics

Els Maragall són la nissaga de senyors de Barcelona que es va inventar el seu avi molt abans que Josep Pla. Nets de Joan Maragall, un dels escriptors de lloms de llibre més gruixuts de la literatura catalana. Van heretar la seva biblioteca, el piano, una cultura descomunal i també aquell concepte humanista de la política de l’autor de La ciutat del perdó, el burgès catòlic que es va mullar per salvar la vida d’un anarquista. Entre l’avi i els nets, el seu pare, Jordi Maragall Noble, l’importador de l’esquerra a una família conservadora, senador pel PSC que van contribuir a formar. Ara, els Maragall tornen a viure a la casa de l’avi, i si el caràcter ja hi era, l’esperit domèstic li dona caliu.
Quan va ser secretari del Govern, el càrrec s’associava al rang de conseller, per tant, tenia cotxe oficial. Però només hi pujava quan una agenda massa atapeïda li racionava el temps o per als desplaçaments llargs. De casa a Palau, agafava el metro, i com que aleshores érem veïns de carrer i de despatx, coincidíem i xerràvem, gairebé sempre de cultura i alguna vegada de política. Quan jo era a l’àrea d’ERC del tripartit i ell a la del PSC, i els d’ERC el veien com el Maragall dolent i li deien capciosament «Ernestu», en contrast amb l’Ernest, que era dels seus: en Benach, llavors president del Parlament. Ara, l’«Ernestu» pot assolir la fita històrica de donar a Esquerra una alcaldia de la capital catalana que havia marxat a l’exili poques hores abans que la dictadura entrés per la Diagonal. 

Al final del trajecte en metro, el secretari del Govern evitava entrar a Palau per la porta principal de la plaça de Sant Jaume, perquè l’incomodava la salutació dels mossos quadrant-se. Entrava pel discret carrer de Sant Honorat, això sí, amb el passeig impagable pel passadís museu d’obra de gran format de Clavé. A dintre, se submergia en l’acció política de sala de màquines, repatani a les fotos, que regalava al seu germà.
El seu germà, Pasqual Maragall, un dels polítics més importants de l’última història de Catalunya -diria que amb Gutiérrez Díaz, Tarradellas i Pujol-, pot explicar el trànsit que va del PSC a ERC. Pasqual Maragall era tan superior al seu partit -ho hauria estat en qualsevol altre- que incomodava: els polítics que tenen vots per ells mateixos, que són ells els qui aporten els vots al partit i no el partit a ells, són mal digerits pels aparells orgànics, generalment en mans de mediocres, generalment antipàtics. En aquells temps, en Pasqual Maragall feia broma amb en Josep Bargalló, conseller primer, dient-li que si el voldrien a Esquerra. El cert és que el tracte humà que en Pasqual tenia amb en Pep era de molta més afabilitat que el que tenia amb algun dels seus correligionaris. Ens queden les últimes passejades i àpats a Torredembarra, gaudint els registres emotius de la seva memòria.

La seva recalada a ERC no ve de nou, li és natural en un temps de mobilitats instal·lades en un guió que s’ha d’aprendre de nou dia sí, dia no

La recalada d’Ernest Maragall a ERC no ve de nou, diria que li és natural en un temps de mobilitats instal·lades en un guió que s’ha d’aprendre de nou dia sí, dia no. Qui representa avui Ernest Maragall és ERC, i la sent com a seva amb naturalitat. Només creient-se les sigles les ha pogudes elevar tan altes. El discurs que va fer la nit de la victòria era cent per cent Maragall: respecte i fins i tot afecte pels adversaris, esment de Lluís Salvadó, que en aquesta campanya ha fet el que ell feia en el segon pla fora de focus. Paraules d’un humanista que vol fer una ciutat més humana. «A Barcelona hi ha voluntat d’amor», escrivia el seu avi en aquell article, per cert, censurat. Acabava adreçant-se «al Rei que pot perdonar, als seus ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat».

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También