És curiós això d'Europa quan de cop era res, zero per la pandèmia

És curiós, sí, això d’Europa. Amb tot el que ha estat i de cop, res, zero. Zero... res... Estàvem a l’aeroport de Schiphol (Àmsterdam) on la noia que esperava les maletes va reaccionar entre llàgrimes a les meves preguntes. Era el 15 de maig i totes dues havíem sortit de Barcelona amb KLM. Només cinc vols a l’aeroport del Prat, el nostre inclòs per un diumenge d’estiu eren el testimoni fefaent de la crisi. Cinc vols només però tanmateix amb retard. L’aeroport buit però tots els vols d’aquell matí: París, Kiev i Amsterdam entre la finestreta 50 i la 58 per embarcar quasi a la mateixa hora: vull dir que l’aeroport impressionava per gran, i perquè estàvem tots junts per esperar.

I érem molts perquè entre les normes de la Covid-19 amb l’estat d’excepció sanitària n’hi ha una que impedia obtenir la carta d’embarcament per Internet. El primer examen, superat. Vaig confirmar que jo hagués pogut ser perfectament una altra rere la mascareta blanca. Estava ja cansada i el viatge no havia començat. He oblidat quantes hores ens vam estar dempeus, intentant no tocar res i pendents dels senyors que etiqueten maletes per saber si podríem pujar o se’ns rebutjaria l’embarcament.

Aquests dies de por i confinament mereixen una reflexió profunda com la que no s’ha fet pel Procés

La carta que m’havia fet la SER era molt clara. Havia d’incorporar-me al meu lloc de treball. Si se la van llegir, van fer-ho de pressa. Em van donar la targeta i vaig poder passar. A Amsterdam no em van demanar res. Només van voler-me advertir que per ells «endavant». Però que potser els belgues em farien enrere.

Els trens anaven buits. Vaig agafar-ne tres perquè aquest recorregut d’unes dues hores i mitja en sumava aquells dies alguna més ja que la connexió entre Holanda i Bèlgica s’havia mantingut, però l’únic tren directe passava al matí.

Schiphol-Rotterdam va ser el primer destí. Rotterdam-Antwerpen, el segon. Antwerpen-Brussel·les, la meva destinació final. Vaig arribar a l’estació central de la capital belga just quan els militars s’havien retirat a preparar el sopar i només m’esperava el meu company. Vaig agrair que ningú m’hagués fet cap control per tornar a casa i també decidir que de totes maneres faria quarantena: quinze dies evitant entrar a cap lloc tancat.

L’estiu era quasi millor que el del jardí dels papes on tornaré quan acabi el proper Consell de caps de govern. És demà passat, dia 19. Serà l’últim no presencial. El del 9 de juliol, si confirmen la data, ja podran negociar físicament tots a la mateixa sala.

Ni el soroll de veus ni la innoble batalla dels polítics aporta la resposta que es mereixen tants vells

Suposem que en una sala més gran de l’habitual perquè 27, com sabeu, a un metre i mig cadascú, necessita una taula especial. Al marge de la distribució dels assessors que els acompanyen i els diplomàtics que des de fora segueixen la reunió.

La premsa no sabem encara a on estarem. Potser cadascú a casa nostra, connectats a través del web. O ho haurem de delegar en un petit grupet que ens representi i faci les preguntes al final?

No importa. Aquests dies de por i confinament mereixen una reflexió profunda com la que no s’ha fet pel Procés. Primer perquè en buidar les sales i impedir-nos treballar al carrer ens han deixat reduïts a una mena de megàfon gegant. Repetidors constants de missatges oficials. Mai no havia pogut entrevistar tants membres de l’equip europeu en tan poc temps. Mai m’havia costat tant de trobar un titular per a cada una de les converses.

No sóc l’única. Escolto i veig el que fan els altres i sóc conscient que encara no sabem per què alguns països europeus tenien mascaretes i altres no. O per què no ha obert la Comissió Europea un expedient a qui no ha volgut compartir-les.

No sabem res, però des de fa tres mesos omplim de veus i imatges cada confinament, conscients, suposo, tanmateix que ni el soroll de veus ni la innoble batalla dels polítics aporta la resposta que es mereixen tants vells.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des de l’any 1998.