Más de Opinión

És fàcil d’entendre

Pel que fa a carències de les nostres carreteres, a més de les indicades, en destaca una poc comentada però no per això menys notòria. Em refereixo a la insuficiència d’arbrat que s’hi aprecia

Magí Aloguín i Pallach

Whatsapp
Magí Aloguín i Pallach

Magí Aloguín i Pallach

El dimecres passat, 25 d’agost, dos coneguts arquitectes (i opinadors) tarragonins varen publicar en aquestes pàgines dos interessants articles. En Xavier Climent analitza algunes deficiències de la xarxa viària (carreteres) que connecten Tarragona ciutat amb la resta del món, denuncia la lentitud d’unes obres estratègiques com l’autovia de Tarragona a Lleida que amb sort arribarà, d’aquí a gairebé dos anys, a Montblanc. També denuncia tant l’escassedat de cartells anunciadors del patrimoni monumental de Tarragona a les carreteres de la zona com l’escàs encert dels pocs que tenim: al cartell viari més proper a les muralles, la joia de la corona de la Tarraco romana, es llegeix «Cementiri»!

Enric Casanovas critica contundentment el poc encert en la urbanització d’un petit espai verd en un barri de Llevant. Denuncia la renúncia a plantar arbres d’ombra deixant, textualment, «cara al sol» els bancs instal·lats allí, una incongruència absurda en un espai anomenat «verd». En pretesa compensació hom hi ha plantat una olivera minúscula que només faria ombra a un conill, però que manlleva uns quants metres quadrats en un terreny on, precisament, no hi abunden.

És fàcil compartir el contingut dels esmentats escrits i, cavalcant damunt les seves espatlles, proposo una fusió i una derivació d’ambdós. Pel que fa a carències de les nostres carreteres, a més de les indicades, en destaca una poc comentada però no per això menys notòria. Em refereixo a la insuficiència d’arbrat que s’hi aprecia.

No a la carretera en si, naturalment, sinó en els seus marges, talussos i trinxeres i, especialment, en els espais lliures que les vies abracen en els enllaços i encreuaments. A la zona de Tarragona, normalment ofereixen un aspecte brut i deixat, ben lluny de les exuberàncies vegetals exhibides als espais equivalents a tota Europa o fins i tot en alguns trams afortunats a casa nostra.

Renunciem a fer una llarga llista de sectors francament millorables i centrem-nos, per exemple, en tres punts concrets de l’A-7 (autovia València-Barcelona). A la cruïlla amb la T-11 (carretera de Reus) a la zona de les Gavarres, l’enjardinat d’aquests espais es limita a unes poques ginestes i alguna olivera esquifida. A la cruïlla amb l’A-27 (autovia de Lleida) hi ha alguns arbres de valor, uns lledoners supervivents de l’antiga horta.

Per desgràcia, aquests bells exemplars són amb prou feines unes petites taques en uns descampats ferotges. El tercer exemple el trobarem a l’enllaç A-7 amb l’N-240 (carretera de Valls). A la banda oest d’aquesta hi ha una rotonda grandota on l’enjardinat es limita a un herbassar més aviat repulsiu on, almenys, sembla que darrerament no s’hi rosteixen les plantes amb herbicida.

Aquests tres punts sumen milers de metres quadrats que podrien acollir centenars (sí, centenars) d’arbres. I recordem, només en aquests tres punts. Com és normal, l’arbrat atorga sempre un valor estètic que s’ha de reivindicar.

Per respecte a la ciutadania, per a la imatge de la ciutat, com a input favorable per a una ciutat amb un potent pes patrimonial i d’atracció d’inversions. A més, cal tenir presents els avantatges pràctics dels arbres, que absorbeixen CO2 i alliberen oxigen (recordem l’escalfament global?), retenen infinitat de partícules sòlides generades pel trànsit rodat, minoren lleument l’impacte acústic (i molt més el visual) del pas dels vehicles, redueixen la petjada tèrmica dels vehicles (focus de calor en moviment), etc.

La inversió per fer la plantació és de les que no desequilibra cap pressupost i el seu manteniment, si es trien les espècies adequades, tampoc. Per altra banda, la reversió del problema és ideològicament neutre i, ben presentat, difícilment trobaria oposició per part de cap grup polític. La qüestió és, doncs, com és possible que encara no s’hagi fet, ni figuri, sembla, en l’agenda de cap entitat, partit, sindicat o associació?

Temas

  • Punto de vista
  • Xavier Climent
  • Enric Casanovas

Comentarios

Lea También