Esclaus de l’estètica. Mala praxis o intrusisme professional en el cas de Cartagena

A la majoria de tots nosaltres ens ha colpit la mort d’una dona de 39 anys a Cartagena després d’una operació de lipoesculptura. Aquesta operació és força habitual en el món de la cirurgia estètica i habitualment ni tan sols requereix hospitalització, o molt poca. Què va passar dons en aquest cas perquè la Sara Gómez moris després de vint-i-set perforacions i lesions en bona part dels seus òrgans vitals? Hi ha hagut en aquest cas mala praxis professional? Tenia el metge que la va operar tots els coneixements que es requereixen per fer aquesta operació? Podria ser un cas d’intrusisme professional com diuen els cirurgians estètics?

De desentrellar el perquè d’aquesta trista mort i de possibles responsabilitats ja se n’està ocupant la justícia i opino que no s’ha d’especular en temes com aquest i més encara si es té un gran desconeixement de la matèria.

El fons d’aquesta reflexió és un altre. És qüestionar el perquè es fan tantes operacions d’estètica i si el que hi ha en realitat és per un creixent culte a determinats canons d’estètica corporal, entenc que força poc realistes, i que sovint en tenen ben poc de bellesa. Uns canons que fixen les xarxes socials, determinats programes de televisió, les revistes del cor, la publicitat, etc. La imatge de la dona que s’ofereix en general és la d’un objecte que no es pot desviar d’unes qualitats preestablertes, per totes igual: un gram de greix de mes es considera antiestètic, la cara ha de tenir unes característiques determinades: (pòmuls, gruix dels llavis, sense arrugues als ulls o al voltant de la boca, barbeta, etc) per no parlar dels pits o el volum de greix abdominal. Perquè aquest és l’aspecte que tenen les dones que són el model de dona estàndar i d’èxit en general a la societat.

A tots ens venen exemples de dones que surten sovint a les revistes, televisions i xarxes, i no totes són celebrities o models amb més o menys cervell, ja m’enteneu. De veritat que es veuen més guapes amb aquells llavis que sembla que els hagi picat un rusc d’abelles a la mateixa zona? De veritat que es veuen més guapes amb aquells braços i espatlles que semblen la neboda de Terminator?

Tot això no vol dir que no s’hagi de tenir cura de l’aspecte personal. Tot el contrari. I sobretot que no s’hagi de tenir cura de la salut. L’obesitat no és saludable. Ultrapassar uns determinats centímetres de perímetre abdominal és perjudicial per la salut cardiovascular. Fer exercici es bo per mantenir una bona qualitat de vida. La vida ultrasedentària que portem gairebé tots no és el millor per a mantenir aquesta qualitat i no ens queda un altre remei que compensar-ho d’alguna manera. Però això no vol dir ser esclaus del gimnàs. Ni d’uns canons estètics determinats que ens converteixin a tots en essers tallats pel mateix patró. Barbies i Kens per tot arreu. Per alguns tot plegat es converteix en una mena 
d’esclavatge que els avoca no només a operacions estètiques de vegades innecessàries sinó a trastorns de difícil solució com són l’anorèxia i la bulímia.

Potser el que hauríem de fer és fer més cas dels que ens parlen en termes de salut que no pas dels que fan l’èmfasi en l’aspecte estètic des d’un punt de vista preestablert pels que ens volen vendre tota mena de tractaments, dietes miraculoses i cremes facials i corporals que ens deixaran com nous.

Xarxes socials

Ja fa anys que se’n parla d’això. De fet hi ha hagut propostes i, tímides, accions concretes. Controlar l’aspecte anorèxic de les models exigint un mínim tallatge, que gairebé ningú acompleix, n’és un. Calen més campanyes de conscienciació en favor d’una alimentació saludable i de les conseqüències negatives d’una mala alimentació. No només als telenotícies. Les xarxes socials i els programes de gran públic potser serien més efectius per aquest objectiu.

Tornant al cas de la Sara Gómez és evident que ella és la víctima, que l’operació que li van fer és relativament senzilla i per tant s’ha d’esbrinar què li va passar. Només és el pretext perquè tots plegats pensem si calen moltes de les coses que fem per seguir uns canons estètics que no sempre ens beneficien. I sobretot hi han de pensar els i les que són referents socials. Ells i elles han de predicar amb l’exemple, encara que no els agradi el seu cos.