Esgarrapar la pell. Esgarrapar paraules

Ahores d’ara no sóc capaç d’explicar els motius d’una manera racional i coherent, però aquest estiu que acabem de deixar penjat d’un passat de memòria estranya i convulsa és l’època de la meva vida en què recordo haver llegit menys des que tinc ús de raó i capacitat de lectura. No sabia viure sense un llibre entre les mans i ara no sé si de cop i volta m’ha entrat un rampell adolescent i acabaré vivint una època fosca i allunyada del negre sobre blanc, enganxat als vídeojocs, al Tik Tok i a les sèries d’amors vampírics de les plataformes de streaming, però el cert és que n’he intentat llegir uns quants, els he anat abandonant sense gaire pena ni enyor i només n’he acabat un, Los arañazos de la piel y las palabras, de Jorge Gamero que ha editat Stonberg.

És un llibre peculiar, amb molts elements que el podrien portar a penjar-li l’etiqueta d’inclassificable. D’entrada és un llibre de contes, que això a casa nostra tal com està el pati, ja és un mèrit; després és un llibre de contes que ja s’havia editat abans amb un altre títol, Las tres caras de la moneda, però amb algun material diferent. La primera editorial va tancar i l’autor, Jorge Gamero, l’amic Jordi Jiménez Gamero, va fer una cosa que només saben fer amb encert els grans autors i els que estan molt segurs de considerar la seva obra com un conjunt amb uns lligams sòlids i unes estructures indeformables, va agafar algunes històries, set concretament, les va revisar i, en alguns casos concrets les va modificar, les va contextualitzar, afegint-hi informacions, materials, sensacions i pensaments que no fan altra cosa que dotar tot l’exercici de la lectura d’una solidesa gens habitual. Tot s’arrodoneix amb 8 relats nous i un d’ells, el que tanca el llibre, és un com camí que porta a la novel·la que Gamero acabarà aviat, tancant un cercle perfecte i teixint una teranyina d’impecable factura.

‘Los arañazos de la piel y las palabras’, de Jorge Gamero, és un llibre de contes peculiar,  inclassificable

El llibre són dos blocs ben diferenciats, el de la pell i el de les paraules. La pell és sexe, no sempre complaent, de vegades aspre, ferotge i fins i tot delictiu, és tot allò que lliga homes i dones i que ho fa de maneres molt diverses i sovint extremes. Les paraules són allò que agrada a l’autor, la literatura, la creació amb tots els seus clarobscurs, l’espectre de l’escriptura que abraça una gamma de colors plural i oposada.

Però més enllà de les temàtiques escollides i de la manera de presentar-les, el que fa que aquest llibre sigui singular és l’insòlit i ben treballat exercici mental d’enfrontar-se a la pròpia obra i ser capaç de trobar-hi el desllorigador que la faci créixer, que la doti d’ales i també de profunditat. El Jorge s’imposa una disciplina que el porta a escodrinyar les mines, l’origen de la seva literatura, en fa una mena de catarsi pública i la projecte a l’espai amb força, amb aquella solidesa i rotunditat que només arriben a posseir les històries que s’han autoalimentat amb les pròpies contradiccions, amb les pròpies reflexions, amb tots ens anhels i aspiracions particulars.

Diuen que escriure és una mica ordenar el món, en aquest cas, a més, és posar ordre al propi món ja creat

Diuen que escriure és una mica ordenar el món, en aquest cas, a més, és posar ordre al propi món ja creat, un doble ordenament, un gran monstre voraç que es mossega el seu final, que s’enganxa al seu principi, esdevenint circular i alimentant-se dels mateixos neguits sense ofegar-los, deixant que creixen i que, a la vegada, l’ajudin a fer-se més poderós encara. A Los arañazos de la piel y las palabras hi ha molt més que la simple voluntat d’explicar històries, de complir amb més o menys enginy amb la necessitat de publicar un nou llibre. Hi ha una necessitat, diria que visceral, d’entendre’s, de fer una mena de viatge astral i veure el propi cos literari des de la distància, sobrevolant-lo, mantenint només un fil d’unió, lleu i discret que permeti no perdre el contacte a la vegada que regala llibertat i un gran camp de visió i d’acció. També hi ha un preciós hedonisme de les paraules, una manera de treballar el text intensa i barroca, sense que això la converteixi en cap moment en arcaica. Manté frescor, tensió i neguit però ho fa amb delectació, amb gust per la sonoritat de les síl·labes, amb gust per l’embolcall. Potser aquest estiu no he contribuït gens a fer créixer els migrats índexs de lectura del país, però confesso que, a la vista dels resultats, no sento la més mínima punxada de penediment.

* Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.