Espanya a mig pal. La decadència de la política posa l'Estat en crisi

El dia 26 entrava en vigor el decret de dol nacional. Les banderes eren el símbol d’una Espanya a mig pal, que en aquell moment registrava 236.250 malalts de Covid i 27.117 morts. El drama humà més terrible des de la Guerra Civil, que demana dels representants públics les més altes exigències de sacrifici per salvar el país, i que tanmateix ha evidenciat una decadència de la política que posa l’Estat en crisi.

En les últimes hores, la crisi s’ha agreujat per la mala maror a les sales de banderes, desencadenada per la destitució del tinent coronel Pérez de los Cobos, el cessament del tinent general Santafé i la dimissió del també tinent general Laurentino Ceña. El malestar a l’estament militar és sempre el termòmetre més alt de les turbulències de l’Estat, culminades pel mal exemple del que fins fa quatre dies i durant quaranta anys ha sigut el seu cap i comandant suprem de les forces armades. El diari francès Le Monde, una capçalera de referència europea, obria la portada de l’endemà del dol nacional amb una foto patètica del rei emèrit i el titular interior «maleta de bitllets a Suïssa, fundació opaca a Panamà: Joan Carles, consternació d’Espanya», amb frases demolidores com «un rei vell devorat per la seva passió per les dones i el diner» i un final conclusiu de mal pronòstic per a la Corona.

Les baixes passions de l’insult parlamentari són una mostra del cúmul de despropòsits

La crisi de l’Estat és el pitjor que li pot passar a l’estructura institucional d’un país, només cal llegir ideologia de tots els colors, de L’Estat i la Revolució de Lenin a L’Estat megalòman de Jean François Revel, per citar dos clàssics als antípodes. Però la crisi de l’Estat és conseqüència de la degradació de la política. El terrible drama de la pandèmia semblava que convocava a treure el bo i millor de cada família de sigles, però ha resultat invocar tot el contrari: les baixes passions de l’insult parlamentari en són una mostra. Hi poso noms. Cayetana Álvarez de Toledo acusant injustament de fill d’un terrorista a Pablo Iglesias, quan el seu pare lluitava per la democràcia com el pare d’ella va lluitar-hi a la Resistència Francesa. Després, Iglesias posa més llenya al foc en forma del sempre combustible Vox. I Patxi López, el moderador que no va moderar.

Si López hagués estat a l’altura de la presidència de la Comissió per a la Reconstrucció Social i Econòmica, hauria hagut d’anticipar-se a la batussa, com a mediador potser d’una petita taula del bar del Congrés, en el qual Álvarez de Toledo i Iglesias podrien fer un cafè amb llet i que les «porras» fossin aquelles tan madrilenyes i exquisides de xurreria. Com a metàfora de l’entesa que mai no va existir però que és la que cal per sortir d’una crisi a la qual als milers de morts els succeiran milions d’aturats. Paradigma Nissan: 3.000 llocs de treball directes, 20.000 de subsidiaris, conflicte als carrers i més deute a unes arques de l’Estat que, després de reflotar capitals rescatant bancs, faran una fallida estrepitosa d’endeutament públic sumant-hi la imprescindible despesa social.

L’oposició llastimosa acaba un cop més als tribunals

La fallida econòmica és un greuge més de la fallida institucional, que també es manifesta no ja en la manca d’una unitat -que si no s’esdevé amb tot plegat vol dir que no s’esdevindrà mai- sinó en el supòsit encara pitjor d’aguditzar-se el debat esbroncada poder-oposició en els formats dreta-esquerra o Catalunya-Espanya. Oposició llastimosa que acaba un cop més als tribunals, uns tribunals que van donar per bones les apreciacions del coronel Pérez de los Cobos per enviar demòcrates independentistes a la presó però que es posen en qüestió quan els que es vol enviar a la presó són demòcrates constitucionalistes. En aquest cas, a més a més, amb el disbarat tan barroerament generalitzat de criminalitzar per allò que és accidental, provocat per la naturalesa o l’atzar. Massa intolerància i massa poca compassió. «Temperar la justícia amb la pietat», així acabava Joan Maragall el seu article La ciutat del perdó, demanant clemència per a un terrorista que no ho era, Francesc Ferrer i Guàrdia, dirigit al rei i els ministres i censurat per La Veu de Catalunya.

M’agradaria pensar que al pessimisme de la raó el vencerà l’optimisme de la voluntat, que si l’anarquista Ángel Pestaña i el falangista José Antonio Primo de Rivera haguessin aprofundit en el diàleg que van començar tot hauria anat millor. I que el cafè amb llet de Cayetana i Pablo moderat per Patxi, encara pot optar a la segona oportunitat sobre la terra com antídot a no ser una estirp condemnada a Cien años de soledad. Ara cito García Márquez, que va començar a gaudir de l’èxit de la seva millor novel·la quan vivia a Barcelona.

Antoni Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.