Espanya ens empeny

La societat catalana ha estat cridada a votar en clau plebiscitària sobre si Catalunya ha de ser un estat independent. El ‘procés’ ha aixecat en l’Estat espanyol (i al TC, i al president del Banc d’Espanya i ara la banca!) reaccions més emocionals que no pas un debat argumentat. Més fel que cervell. Amenaça, alarma i por, cap seducció. Gràcies per pensar en nosaltres, però per fer-ho així potser no caldria.

En els darrers anys són molts els economistes que han fet aportacions al voltant les conseqüències d’una hipotètica independència en temes rellevants com fiscalitat, moneda, pertinença a la UE, boicot comercial, deute públic, models d’Estat, balances comercials, pensions, mida del nou estat, nous serveis, suficiència energètica i infraestructures, i un llarg etcètera. Han posat sobre la taula arguments i també riscos, i les seves conclusions són coincidents: un Estat català, no només és perfectament viable des de la perspectiva econòmica, sinó que està justificat apostar-hi com a una via amb possibilitats reals d’assolir majors nivells de progrés i de benestar per a tots els ciutadans de Catalunya.

L’Estat català com a subjecte econòmic disposaria de més recursos que la Catalunya-comunitat autònoma. Els estudis sobre la suficiència per respondre a les noves obligacions que hauria d’assumir (pensions, interessos del deute, representació exterior, estructures d’Estat i altres), mostren que es podrien cobrir ràpidament, generant fins i tot superàvit, la qual cosa el convertiria en un estat solvent davant els mercats financers internacionals. Això inclou la viabilitat del sistema de Seguretat Social, que tantes vegades s’utilitza com a espantall davant del col·lectiu de pensionistes; també inclou la inversió en completar infraestructures i fer-ne de noves més ajustades a la realitat econòmica catalana, com ara les rodalies, el corredor mediterrani, els desdoblaments d’algunes carreteres de gran saturació; i també pagar els interessos del deute.

A banda de disposar de més recursos, l’Estat català disposaria d’una altra cosa molt important: la llibertat d’elecció i d’acció en polítiques socials, educatives i sanitàries, així com les relacionades amb el sistema productiu, com ara l’impost de societats, les cotitzacions a la Seguretat Social, internacionalització o infraestructures.

Per una altra banda, l’economia del sector privat català té volum i musculatura per ser competitiva, com ja ho és ara. La balança de béns i serveis catalana té superàvit, i això fa de la nostra una economia solvent a nivell internacional. L’impacte econòmic que podria tenir una possible represàlia per part del mercat espanyol en termes de boicot comercial sembla realment baix en termes agregats. Està escrit en pedra, seguint el conseller Mas-Colell, que una Catalunya independent seguiria utilitzant l’euro i és impensable una exclusió de l’espai econòmic europeu, sigui com a membre de la UE, sigui a través d’acords com els que la UE té amb Noruega o Suïssa. La por de posar barreres al comerç és pròpia del segle XIX, i som al segle XXI. No ens podem imaginar les taronges valencianes amb destinació a França essent parades a Alcanar.

La independència no seria, per ella mateixa, la panacea a tots problemes que té plantejats Catalunya, però sí que comportaria dotar-se d’eines i de llibertat d’elecció i acció per tal mirar de construir un país millor per nosaltres i pels nostres fills. No garanteix l’èxit d’un país (la història demostra que els països també es poden gestionar amb mals resultats), però sí que garanteix l’oportunitat de tenir-lo, de ser un país de primera divisió, com ho són els països europeus petits del centre i del nord de la nostra estimada Europa.

Espanya demostra que ens estima tant que ens abonyega. Una Catalunya sense diners ni capacitat per fer polítiques és un regió que té minvat el seu potencial. En paraules, altre cop, de Mas-Colell «Espanya ens frena». I jo em permeto afegir-hi que, alhora, Espanya ens empeny. Suposo que tothom sap cap a on, oi?