Estimats Reis,us exigim més i més regals

Fa poc, Núria Pérez Bautista reflexionava i feia reflexionar en aquesta mateixa pàgina sobre l’excés de regals que reben moltes criatures a causa de l’acumulació de tradicions com les festes escolars, el Tió, la Nit de Nadal, Papà Noel i els Reis Mags.

Una de les seves conclusions és que creix una nova generació acostumada a tenir massa de tot, sovint sense necessitat ni de demanar-ho o també amb el mètode de no parar mai de demanar més i més coses. A aquesta llista de dies de tants regals cal sumar-hi els sants, aniversaris, carnestoltes, Halloween, activitats lúdiques escolars…

El resultat immediat domèstic i quotidià és un excedent d’objectes amb pocs metres i armaris per guardar-los, i molta feina per aconseguir que la mainada aprengui a endreçar les seves coses. Els resultats, a mitjà i llarg termini, es veuran quan arribin a l’adolescència, a la joventut i als més de trenta anys, que és quan es comença a comprovar que la vida va de debò i no sempre és un joc més o menys divertit.

Si es consulta la llista de les cent cinquanta joguines més demanades i venudes d’enguany, es comprova que no apareix ni un llibre. Es pot argumentar que ara no toca, i que quan arribi Sant Jordi la mainada rebrà una altra allau de llibres regalats.

És una manera de conformar mentalitats acostumades que cada dia de l’any és el dia d’alguna cosa o d’alguna causa: el de la mare, el del pare, el de la dona, el d’alguna malaltia, el d’alguna solidaritat…

Cap, però, com el dels Reis Mags, que com més cavalcades, més carrosses, més patges i més paquets, millor que millor. No és una crítica, perquè, al cap i a la fi, els ulls plens de fantasia i d’il·lusió de la canalla són el més bonic del món i ho compensen tot. Sempre tenint en compte que de la nit al dia es pot passar de la il·lusió a la decepció quan algú ha oblidat comprar les piles d’una joguina que només funciona amb piles. En aquest frustrant supòsit, sempre hi ha el remei d’urgències a un basar oriental o una gasolinera que obren els dies festius. Perquè l’objectiu principal des que va aparèixer la pedagogia de la plastilina activa és que «aquells bojos petitets» que cantava Joan Manuel Serrat, no pateixin ni la més mínima frustració.

La lluita contra la frustració infantil i a favor d’una educació sempre lúdica ha creat molts llocs de treball especialitzats. Psicòlegs, psicopedagogs, terapeutes familiars, associacions de mares i pares conscienciats, dietistes, analistes de tota espècie, sociòlegs, fiscalies de menors, grups de pressió contra les joguines bèl·liques, grups d’opinió contra les joguines sexistes, col·lectius promotors de les anomenades joguines pedagògiques...

Tot a fi i efecte de protegir i sobre-protegir la canalla de qualsevol trauma. Aconseguint, tots plegats, unes estadístiques esfereïdores de menors medicalitzats amb ansiolítics, antidepressius i calmants. Pares i mares tan amoïnats pel benestar de les seves criatures es pregunten si suportarien una agenda com la que imposen als seus fills? Escola, activitats extraescolars, idiomes, dansa, esport, música, grup d’esplai...

I poques hores de convivència a casa amb la televisió posada i mòbils i maquinetes a les mans. Com compensar aquesta mala consciència per no compartir prou temps amb la canalla? Amb més i més regals, que no els hi falti de res i que no pateixin cap complex d’inferioritat si els seus amiguets tenen joguines més cares o roba de marca major. Tot plegat, una pressió estressant per a tothom que si continua amb aquest model de vida farà que la infantesa ja no sigui aquell únic paradís de la vida que deien els clàssics.

No interpretin aquestes observacions com una incitació al mite del bon nen salvatge de Rousseau, aquell que creix en plena natura, amb total llibertat, feliç i sense cap contagi dels mals socials. Era i és, només una utopia, com també ho són el Papà Noel o els Reis Mags, entre moltes d’altres. Mites que aporten esperança i alegria als grans i als petits. Nits màgiques com la d’avui, quan els somnis i les fantasies no paguen impostos, de moment. I sempre desitjant que els Reis Mags portin carbó del més negre a les persones que no fan bondat, encara que sigui un carbó dolç i no contaminant.

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.