NO

Estrany aquest estiu amb coronavirus. Ignorem si la tradicional aturada d’agost, on les vacances determinen una certa paràlisi dels àmbits públics, mostrarà incrementats els estralls de la pandèmia i sorprendrà el respectable en forma d’alguna frenètica actualitat que mereixi una desacostumada atenció general.

Per una curiosa casualitat, enguany el 18 de juliol ha caigut en dissabte, com el 1936. De fet, dia rere dia compartim dates clòniques amb aquell any, que també va resultar ben atípic i encara més bèstia, per ara, que enguany.

Els darrers dies de juliol han vingut carregats d’interès en diversos àmbits. També de positius, com la resurrecció de l’hotel Imperial Tarraco. Novetat que sorprèn gratament a propis i estranys.

Tarragona descobreix un poderós landmark que ha ignorat durant dècades i que ara torna a sentir com a propi, tremendament atractiu i quasi fascinant. El negoci hoteler hi rutlla moderadament bé: una ocupació d’un 50%, que seria penosa en una temporada normal, resulta magnífica en l’any de la pandèmia.

El retorn de l’Imperial dóna feina a molts. Una empresa hi obtindrà beneficis. Tots els tarragonins i els visitants en podem fer ús directe com a clients, o indirecte com a admiradors d’un edifici singular que potser havíem negligit com simple teló de fons de la quotidianitat.

Reflexionem, sisplau: treball, negoci, servei i paisatge urbà de qualitat. Una activitat privada no resulta incompatible amb un ús social ... ni amb un benefici particular, al contrari. Recuperació d’àmbits emblemàtics a cost zero i amb valor afegit.

Prengui’n nota alguns i apliquin la fórmula per a desencallar la regeneració de tants altres espais emblemàtics i vergonyosament amortitzats de la ciutat, diguem-ne Savinoses, Tabacaleres o Bancs d’Espanya.

El famós hotel ocupa el solar que durant segles va acollir l’enorme convent de Santa Clara. Un conjunt que durant la guerra de la Independència (o del Francès, o Peninsular o, com es deia llavors, de l’Usurpador) va servir per fer quasi de tot: Caserna, hospital i fàbrica de cartutxos.

El monument va ser incendiat de cap a peus el 21 de juliol de 1936. Proesa a càrrec d’un grapat d’anarquistes violents però d’importació: Venien de Barcelona. Clar que ben aviat varen tenir èmuls ben tarragonins, sense el marcat accent murcià que un observador de l’època va constatar, alleugerit per la procedència forana dels primers malfactors.

El cèlebre i nostrat Sec de la Matinada i la seva banda, varen perpetrar actes de brutalitat gratuïta fins extrems de completa vesània com per exemple ruixar de gasolina i cremar viu un metge tarragoní, quin principal crim atribuïble era militar en la dretana CEDA.

Fora d’aquí, el 20 de juliol, però de 2020, la ministra d’Educació i Formació Professional va anunciar en roda de premsa que la nova Llei d’Educació inclourà l’estudi de la repressió franquista en el currículum obligatori de primària i secundària.

Correcte: ni els historiadors més revisionistes neguen avui dia la duresa de la repressió durant la dictadura, que s’estengué a tot el territori espanyol i quina fase més aguda, autèntic terrorisme d’estat, durà fins al 1943.

Les atrocitats comeses en l’altra zona durant la guerra Civil no sembla però que, per ara, tinguin cabuda en el nou currículum. Una curiosa forma d’educar les generacions joves en una democràcia, això de mostrar el mal només si el perpetra segons qui!

A la Rambla Nova i al carrer de la Unió hi ha uns imponents indicadors que recorden la mort violenta d’un manifestant el 1976, probablement llençat al buit per un policia en el decurs dels aldarulls d’una ‘manifa canyera’ ben a començaments de la Transició.

A El Corte Inglés, que es troba si fa no fa a l’Era del Delme, on el Sec de la Matinada va perpetrar potser el més atroç dels seus crims, no hi veureu pas cap placa en record del Dr. Vives. La memòria històrica és un pèl massa sectària encara.