Europa davant la crua realitat. Els britànics se’n van pel que no som

Com que és dissabte fa menys fred de pensar en el que passa. Aquest era un projecte a 28 on uns quants països grans, guanyadors i perdedors de la Segona Guerra Mundial van arribar a un acord per construir un mercat respectant uns quants valors socials.

Però els anys dels grans beneficis industrials s’han acabat. Amb l’ajuda dels diners europeus, els ciutadans del sud hem comprat tot el que ens podien vendre els productors del nord i l’intent d’abaratir el mercat amb els obrers de l’Est, ben preparats i acostumats a viure amb pocs diners, s’ha estavellat contra les pors dels qui per l’avarícia dels més rics han vist com perillaven els seus drets.

Estic parlant del Brexit, sí. Parlant de les pel·lícules que hem pogut veure als cinemes europeus en aquests últims anys. Ken Loach i el seu magistral Sorry We missed you explica clarament què passa quan el sistema t’ignora. Igual que Els Miserables del francès Ladj Ly resumeix per què segueixen els problemes malgrat que el gran Macron va guanyar les eleccions a França.

La veritat és que l’Europa que aquest dissabte estrena nou format no és només més petita i menys rica. És també el resultat d’uns polítics que fa molts dies, massa, que governen esporuguits pel pes de la ultradreta.

Governen amb qui sigui. Amb partits radicals de militants que enyoren els temps drets del feixisme. O amb masclistes que odien les dones igual que Andalusia mentre partits històrics, demòcrata-cristians o liberals aplaudeixen la desgràcia dels grecs i, com si fossin deus, segueixen castigant la seva economia per tal que aprenguin del càstig.

I si perden, canvien de parella de ball i es queden al govern acompanyats per Verts, com ha passat a Àustria des d’on han barrat sense complexos el pas als immigrants malignes aprofitant que els dolents viuen a Hongria i ara, un cop ben arrelat això que immigrant i pobre és un perill social amb dret d’asil o sense, ara, a la solapa es posen el ‘GreenDeal’ i prediquen que Europa serà ‘neutral’ energèticament i mediambientalment l’any 2050, la qual cosa en resum vol dir diners per als cotxes elèctrics de la indústria alemanya.

No estic en contra del progrés, ni tampoc de la indústria del cotxe, ni en contra d’Alemanya, ni d’Àustria. Tampoc no estic en contra de Macron ni en contra dels problemes de França. Però m’hauria agradat que un dia com avui s’hagués reunit un Consell de Ministres, o el Col·legi complet de la Comissió Europea. O que els tres presidents haguessin acceptat almenys fer la compareixença en una sala de premsa de veritat i amb temps i ganes per respondre a preguntes.

Perquè vull creure de veritat que la UE, un gran mercat, està de veritat disposada a defensar les normes que serveixen per evitar que sempre manin els rics i actuïn contra els pobres. Així va dir-ho ahir el president de l’Europarlament, David Sassoli, i semblava sincer al demanar a la gent que es preguntés «per què volien dividir-nos».

Però el cert és que els britànics se’n van no pel que volem ser, sinó pel que no som i que el seu Brexit és la victòria amarga del populisme intransigent. Per això, jo, que no he plorat mai per cap bandera, ahir vaig haver d’esforçar-me per contenir les llàgrimes conscient que el silenci immens dels meus companys, periodistes, fotògrafs i càmeres era un homenatge per als qui contra els dogmes i les manipulacions creuen encara que es pot tenir esperança dins la Unió i des de l’altre costat del canal.

No està escrit que el Brexit sigui el final del projecte europeu, però és segur que salvar la Unió que voldríem tenir requerirà un esforç molt més gran i més constant del que diuen tants discursos oficials.