Europa necessita una política d’asil. El debat és urgent per evitar la divisió

Diuen que serà candidat a president al seu país, Polònia. Les eleccions estan previstes per al 2020, just quan haurà acabat el seu mandat i podrà lliurement fer la seva campanya. Fins i tot hi ha qui pensa que ja l’ha començat i que per a un país on mana el PIS, el partit de Kaczynski, ser acusat d’antieuropeu és un plus garantit. Pot ser que sigui així, però, en espera de saber què farà en el futur, el president del Consell Europeu trenca els motlles d’unes institucions on fins avui ningú no s’ha atrevit a contradir el que Alemanya marca. Ell ho ha fet reobrint un debat, el de la immigració, que podria portar a construir més murs.

 «Com a president del Consell Europeu, no estic aquí per representar només un punt de vista. Perquè no puc acceptar que el president del Consell Europeu sigui imparcial o europeu quan fa seves les posicions dels països més forts i més grans. No crec que hagi de representar cap grup ni cap regió, tampoc la meva». Donald Tusk reclama, així, el dret a exercir les funcions a la seva manera. «Per mi, el més important és mantenir Europa unida i aconseguir de veritat reduir els fluxos d’entrada d’immigrants». Aquest és el punt més problemàtic de la seva batalla: les quotes d’asilats. «No tinc cap dubte que necessitem demostrar tots la solidaritat de forma pràctica, però les quotes són ineficaces i l’objectiu ha de ser reduir les entrades». La posició s’assembla massa a la que reivindiquen els països de l’Est, que han plantat cara a Merkel perquè la cancellera pugui acceptar-la.

«Parlar és bo, però la solidaritat no podrà ser a la carta», s’ha limitat a dir, molt enfadada Angela Merkel. L’any 2015, després d’un dramàtic estiu en què milers de refugiats van travessar Europa a peu, parant vies de trens i carreteres per arribar a Alemanya, Merkel va aconseguir que el Consell Europeu trenqués la tradició d’aprovar per consens aquest tipus de decisions i votés, deixant en minoria els països de l’Est, un repartiment urgent de refugiats. 

La rebel·lió del V4

Els afectats, Hongria, Polònia, la República Txeca i Eslovàquia, estan organitzats en el «V4» o el grup de Visegrat, ciutat fortificada en què els seus avantpassats medievals van tancar un pacte ja contra els Habsburg, i, com a hereus del seu passat, són governs poc proclius a acceptar una Europa alemanya. Merkel ho sap i no pot acceptar la rebel·lió ni que arribi acompanyada de 35 milions. I és que aquest grup ha volgut demostrar que entenen la solidaritat que els reclamen aportant aquest munt de diners per ajudar Itàlia «en les despeses de l’operació africana» per aturar la immigració que surt de les costes de Líbia.

Aquest és l’escenari en què ha començat la campanya política inesperada del president del Consell Europeu acusat d’actuar com un antieuropeu des de la Comissió de Juncker. «El document presentat per Tusk és inacceptable, és antieuropeu i renega i ignora tot el treball d’aquests últims tres anys». L’acusació, feta pel Comissari d’Immigració, el grec Avramopoulos, reflecteix el malestar creat pels intents de buscar solucions a un problema que manté bloquejades les relacions entre els governs de l’est i l’oest des de l’estiu del 2015.

Juncker ha intentat posar pau: «Conec Tusk desde fa anys i sé que no és antieuropeu», ha dit. Però el debat no es va poder resoldre en la reunió d’ahir entre caps de govern. Europa necessita definir una política d’asil. Cal un mecanisme permanent per resoldre les situacions de crisis greus i evitar les improvisacions del 2015. És un debat que caldria afrontar amb una certa urgència per impedir la divisió d’Europa, com ha dit Tusk, però sobretot per impedir que la unitat futura ens converteixi a tots en ciutadans porucs i insolidaris davant els qui fugen de la guerra.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadenar Ser a Brussel·les des del 1998.