Excepcionalitat

La partida d’escacs sobre el taulell polític segueix amb dos moviments altament significatius: Rajoy, en solitari i sense cap suport públic del seu partit, enroca la torre i el rei. Creu que serà un èxit si aconsegueix unes taules perquè els contraris l’ofeguen. Pedro Sánchez i Albert Rivera mouen les torres en moviments que prometen molt. Podemos reclama un protagonisme a través dels alfils (ministeris) que es mouen en diagonal.

Però el més important de la partida és que els protagonistes han accentuat el seu perfil de moviments: Rajoy ha anunciat que fa «un pas enrere». Sánchez ha declarat «yo no soy Rajoy» perquè vol dialogar (menys amb els nacionalistes) i no ser tacticista. Rivera s’obre a negociar amb PSOE i PP. I Iglesias s’allunya de tothom pensant que si es repeteixen les eleccions sortirà guanyant (això està per veure).

Com a mínim ja tenim clares les posicions de cada jugador. I la que més sorprèn és la de Rivera, que ha madurat de cop i s’apodera de la dreta, deixant el PP com una extrema-dreta que és el que sempre ha estat. La dreta de Rivera és homologable amb Europa, civilitzada, ordenada i raonable. Una dreta que pot arribar a seduir molta gent assenyada i conservadora. Si aquesta actitud no és flor d’un dia, tindrem dreta moderna durant un grapat d’anys. Amb tots els seus defectes, però d’acord amb els temps que corren, és a dir: res de fer el tauró.

El pas de Rivera en acceptar negociar amb Sánchez deixa el Partit Popular sol i arraconat, respirant velles idees, sota la inspiració d’un Aznar intolerant i caducat. Sembla que el cicle vital del PP arriba al final. Es necessita que això passi si es vol fer una nova Transició. Sí, és imprescindible enterrar les cendres dels hereus del franquisme.

Si parlo de cendres és perquè penso que la negativa de Rajoy a l’oferiment de Felip VI per formar govern ha estat tot un testament polític al nivell d’ineptitud que ha demostrat Rajoy durant quatre anys. En efecte, negant-se a intentar un pacte li ha donat el protagonisme i la iniciativa a Pedro Sánchez. I Sánchez no l’ha desaprofitat: s’ha reforçat oferint un pla generós, amb visió de futur, ambiciós, que tregui Espanya del forat en què es troba. Encara que Sánchez no pogués formar govern, s’ha guanyat molts vots de cara a repetir les eleccions. Promet futur, un futur engrescador. Una altra cosa és que pugui portar endavant el seu pla. El fiasco del PP no pot ser més immens: està apartat de qualsevol possibilitat d’acord per a un futur govern; sol per voluntat pròpia i pagant els seus pecats manifestos, els seus desencerts i, especialment, la seva política de protecció de la corrupció.

La situació és excepcional i requereix una solució excepcional. Mentre no ho entenguin la majoria de partits espanyols (tothom ha descartat als nacionalistes, cosa que és un greu error, perquè ¿com poden parlar de diàleg si els marginen?) no es podrà enfocar aquesta solució excepcional que implica prendre un dels dos camins que tenen al davant: o s’ajunten en un projecte comú de renovació a fons de l’estructura política, o van a noves eleccions.

Si el tacticisme s’imposa, anirem a noves eleccions, però cal pensar que malgrat que només generarien petits canvis d’escons en uns i altres partits, tornaran a dividir el parlament espanyol en catorze grups; és a dir, tornaran a abocar als partits a negociar entre ells, amb petites diferències respecte al moment actual.

L’excepcionalitat s’hauria d’afrontar ara i sense invertir mesos i mesos en negociacions com pretenen alguns. Però això demana una generositat que xoca amb l’ambició de poder d’uns i d’altres. Sóc dels qui pensen que els representants de tots els partits s’haurien de tancar a les Corts i iniciar una negociació a porta tancada, sense interrupció, que portés a un pacte final. Alguns diran que això és demanar una segona Transició i crec que la majoria de ciutadans ho signarien ara mateix, perquè fa molts mesos que la demanen d’una o una altra manera. A Espanya li cal una transformació profunda, una decisió valenta, l’ànim de convertir-la en un estat modern. S’ha acabat la festa, ara toca treballar a tots.

Per aconseguir-lo cal que els polítics prenguin la davantera, la iniciativa i estirin del carro. La societat cansada, colpejada, ferida, acomodatícia i definitivament malalta demana auxili. Per si mateixa no es transformarà. Li calen homes excepcionals per a un moment excepcional. El dubte és si aquests homes hi són i estan al parlament espanyol. Hem d’esperar, però tots tenim pressa.