Fa un any, la castanyada es va avançar l’1-O es van trencar massa coses

El poder polític perd pes, el judicial en guanya. Aquell que va decidir judicialitzar la política no es va adonar que això comportaria una politització de la justícia. I així estem: a l’espera que els jutges dictin sentència

31 octubre 2018 11:47 | Actualizado a 06 febrero 2019 17:52
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Més que els panellets, m’agraden les castanyes. Des de sempre. Tant pel que fa al sabor com per la litúrgia que acompanya la seva ingesta. 

A les grans ciutats encara es veu alguna castanyera amb el seu vestit, el davantal i el mocador per tapar-se el cap. Però a força de ser sincer he de dir que el romanticisme que impregnaven aquelles dones tan nostrades ha anat deixant pas a persones vestides com tothom que també venen les castanyes amb paperines de paper o a estudiants que, disposats a fer els primers estalvis de cara al viatge de fi de curs, fan parada a la plaça del poble. 

Tot canvia. Però l’olor de la castanya recent rostida donant l’adéu definitiu a l’estiu i la benvinguda a l’estrenada tardor encara es pot sentir arreu. 

Associo menjar castanyes amb l’inici del fred, però el cert és que d’un temps cap aquí les temperatures s’han enfilat el mateix dia de difunts. Ens trobem en aquella època de l’any en què sembla com si els darrers efluvis estiuencs es resisteixin a deixar-se guanyar per les primeres glaçades.

La setmana passada ens vam reunir un grup d’amics per preparar la castanyada d’aquesta nit i ens va costar recordar el lloc on la vam celebrar l’any anterior. Potser perquè en aquella ocasió l’arribada de les castanyes es va avançar un mes. 

D’aquell dia, sí que me’n recordo. Era 1 d’octubre, diumenge, el cel estava ennuvolat i durant tot el dia va caure una pluja fina que deixava el terra humit, transparent i lliscós. No tots vam rebre castanyes però n’hi va haver que, sense demanar-les, ciutadans com els altres, les van tastar. Encara avui em ve a la memòria l’esgarrifança que em va colpir en veure les imatges que de bon matí emetia la televisió. 

Aquell dia es van trencar moltes coses. Tantes com les setmanes anteriors i posteriors. Des d’aleshores, la política s’ha convertit en un esperpent. Els uns, ocupats en el naixement de nous partits, organitzant cimeres que, envoltades d’un relat èpic, sempre són històriques i incapaços de situar el moment del procés en què es troba una república virtual i inexistent.

Els altres, atiant el foc amb amenaces de tota mena i amb lloances a partits d’extrema dreta com la que del líder de Vox ha fet tot un expresident del govern com Aznar, no fos el cas que algú volgués tornar a comprar castanyes fora de temporada. De parlar, poca cosa. Algun intent tímid, torpedinat des dels extrems dels dos bàndols. La política espanyola, enfangada, i la catalana, també.

Mentrestant ningú es recorda ni de governar ni dels governats que assistim, incrèduls, a un espectacle que no té ni cap ni peus. 

Cansen tantes tardors calentes, cansen els salvadors de pàtries i cansen els tribunals que un dia diuen una cosa i la contrària l’endemà, inflexibles quan es tracta d’ajudar la política i indecisos quan són els poders econòmics els qui llencen el crit al cel a compte de qui ha de pagar l’impost de les hipoteques.

Aquell que un dia va decidir de judicialitzar la política no es va adonar que això comportaria una politització de la justícia. I així estem: a l’espera que els jutges dictin sentència. Avui fa un any que Puigdemont va arribar a Brussel·les i demà passat es complirà l’aniversari de l’entrada a presó dels consellers. 365 dies després, la cronificació del conflicte persisteix.

Amb el tancament del sumari contra els polítics independentistes s’inicia el camí definitiu cap a la vista oral, prevista presumiblement a inicis del proper any. El poder polític perd pes en la mesura que el guanya el judicial.

A les properes setmanes seguirem assistint a un garbuix de declaracions, a veure qui la diu més grossa, però molt em temo que l’inici d’una possible solució al conflicte només es produirà quan els activistes i polítics que avui són a la presó o a l’estranger estiguin en condicions de menjar castanyes allà on vulguin en companyia dels seus familiars i amics. 

 

Nascut a Alcover, Josep Maria Girona ha estat sempre vinculat a la SER, on va dirigir Ràdio Reus, Ràdio Barcelona i, fins fa mig any, la SER a Catalunya. Abans havia estat director de Comunicació  de Prisa Radio. També és un dels promotors de Canal Reus TV.

Comentarios
Multimedia Diari