Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Falsejant la història

La reedició de la pel·lícula 'Los últimos de Filipinas' segueix traint la història

Josep Moya-Angeler

Whatsapp

El 1945 una pel·lícula espanyola va fer història: Los últimos de Filipinas. Un frau a la realitat que quan el va veure en Fabregat –el forner castelloní del setge de Baler– va exclamar indignat: «¡Tot és mentida!».

El film era un cant al patriotisme. Quina contradicció! Exaltar-se per un dels fets més lamentables de l’anomenat ‘El Desastre’. Però la idea va quedar gravada en la ment dels espanyols. I ara l’han recuperat en una reedició que segueix traint la història. Per sort –i potser per no morir de vergonya– al final de la pel·lícula, en lletra petita, es diu que després de l’escamot de Baler van quedar 9.000 soldats abandonats a Filipines. Aquests van ser realment «los últimos de Filipinas» i van passar moltes més penúries que els de Baler. Al llibre ¡Olvidad Filipinas!, que vaig escriure després de reunir més de mil cinc-cents documents i viatjar llargament a Filipines, vaig explicar no només la història del que dirien «los ultimísimos de Filipinas», la gent de Tabayas, al front dels quals estaven els tinents Mediano i Viamonte, sinó també la realitat del succeït a Baler.

La veritable història –part de la qual figura a les actes del Congreso de Diputados– es resumeix així: Un cop encerclats els resistents espanyols pels rebels filipins, el capità Enrique de las Morenas va voler entregar-se, donada la inutilitat de tota resistència. Però dins l’església hi havia dos capellans que van amenaçar el tinent Saturnino Martín Cerezo dient-li que si s’entregaven, els rebels matarien ambdós capellans i ell seria culpable a la terra i al cel, anant a l’infern. Cal pensar que Filipines havia estat una ‘frailocràcia’ amb abusos dels capellans cap a tots els tagàlogs, que tenien moltes ganes de venjança.

Martín Cerezo, veient que el capità anava a capitular, el va executar, prenent ell el comandament del lloc i fent constar que De las Morenas havia mort d’una epidèmia de beri-beri. El beri-beri no és contagiós i és impossible una epidèmia.

Quan va arribar el moment de capitular, Martín Cerezo va fer constar com a condició inapel·lable no ser jutjat pels fet succeïts. El Governador de Filipinas, Primo de Rivera, que més tard seria dictador, va informar públicament del succeït dient «lo sucedido lo sé muy bien e informaré directamente al ministro de la Guerra». El Congreso de los Diputados, al saber-se la notícia, va demanar que es retirés la Laureada de San Fernando a la gent de Baler.

L’any 1945, en plena dictadura franquista, es va retallar tot el que va interessar i es van convertir en herois la gent de Baler. Heroi ho havia estat el tinent Mediano a Tayabas i per això va ser proclamat per dues vegades (la segona, amb pensió vitalícia, heroi nacional). Però la història de Tayabas amagava una virulenta reacció contra el govern espanyol, perquè aquells soldats van expressar sentir-se enganyats, perquè havien anat a defensar els interessos dels terratinents espanyols i negociants en tabac, cacau i cafè. De defensa d’Espanya, res.

La història manipulada una altra vegada. Una constant dels dictadors. Però ara que portem quatre dècades sense Generalísimo, hauríem de recuperar la trista, vergonyosa i lamentable història del succeït a Filipines. I els film d’ara, vist des del rigor històric, és gairebé tan poc decent com el d’en Franco.

Però, potser és demanar massa que a l’Espanya actual es respecti la realitat de les coses, que es reconegui la història i no es falsegi. Costa molt, massa, ser sincer. Potser és una qüestió massa arrelada. I així no s’arriba molt lluny. Ser sincer és modern. I demanar perdó és de savis: Espanya encara no ha demanat perdó a Filipines per les barbaritats que es van cometre durant quatre segles, abans de la insurrecció del filipins.

Queda com a mostra i símbol de la falsedat de la història de Filipines el famós ‘mantón de Manila’, que mai va ser filipí, sinó xinès, importat de Hong-Kong a Manila pels comerciants xinesos de la capital tagala i que es venia com un producte clarament xinès, fins que durant el seu viatge cap a la Península canviava misteriosament de nom i origen.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También