Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Falta de memòria o memòria selectiva

Horror present vs. orgull malentès. Com pot ser que una ciutat com Berlín mostri sense complexos el passat nefast i que un país com Espanya organitzi manifestacions per evitar l’exhumació d’un dictador mort al llit? 

Montse Llussà

Whatsapp

Passejar per una ciutat que ha estat víctima d’abusos i maltractaments indiscriminats pot tenir diferents efectes, però no per com ho viu qui la trepitja sinó per tot el que explica l’asfalt, testimoni de trencadisses familiars i desgràcies humanes irrecuperables.

En aquest cas hi ha dues maneres de romandre alçats, una, la que assenyala qui ha estat el botxí i quines les causes que han esdevingut l’horror que es manté al present gràcies als racons que ho evidencien, i l’altra la d’un orgull malentès, un passat ferotge per a molts però que alguns recorden amb honor i complaença. Encara que sigui incomprensible per a molts, especialment per als que hi van perdre més.

Aquest estiu he passejat per Berlín, tothom sap què hi va passar. És impossible que tots els monuments, les exposicions al carrer, els museus, els memorials, les restes del mur passin desapercebudes per a qualsevol persona que hi sigui a prop. Tenen una memòria que no perdona, que assenyala directament mirant als ulls.

Els nens estudien què passava a Sachsenhausen per molt dolorós que els sigui, potser algun avi seu hi va ser i no en va sortir. O el d’un altre nen en va ser guàrdia. Tenen tot el dret a saber-ho per a entendre els motius que van portar a construir un memorial a les víctimes de la barbàrie.

En canvi, no cal anar gaire lluny de casa per trobar-se estàtues de dictadors dalt del cavall, plaques amb el jou i les fletxes als habitatges de protecció oficial o monòlits, tots ells amb una aurèola d’admiració i record grat.

És encara més sorprenent que en alguns casos s’hagin organitzat referèndums per decidir què fer i hagi sortit guanyadora l’opció de mantenir l’estàtua de trist record.

Si això ja és greu, encara més m’ho sembla el fet que es passi per alt a les escoles quina és realment la història d’Espanya, que s’esbiaixi què i com va passar i no es parli dels morts a les cunetes. Potser no cal visitar llocs de trist record, com els nens alemanys els camps de concentració, però sí fer-ne esment per conscienciar les noves generacions del que no s’ha de repetir, mai. I també perquè entenguin precisament, què està passant, ara.

Quan es va de viatge es fan comparacions constantment, però aquesta vegada l’impacte ha estat contundent. Com pot ser que una ciutat vetlli per mantenir un present net i mostri sense complexos el passat nefast i que un país com Espanya organitzi manifestacions per evitar l’exhumació d’un dictador mort al llit?

Fa pocs dies la Plataforma feixista Movimiento por España va expressar el seu rebuig a l’exhumació de Franco i va demanar una consulta electoral per decidir si sí o si no. Sota el lema «Contra el gobierno de okupación y el decretazo del Valle» demanaran als partits que els representen que els escoltin. Segons ells l’esquerra manipula i la memòria històrica real és la que van mostrar en uns vídeos com va ser realment el règim de Franco.

Això és molt preocupant. A mi em recorda qui negava l’existència de camps de concentració a Alemanya, i això ha canviat gràcies a l’educació i la fidelitat a la veritat, el que s’anomena «Memòria històrica» real.

Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.

Temas

Comentarios

Lea También