Festes i festetes i tot allò que hi va associat i que potser tampoc no caldria

Sempre m’ha fet gràcia la coincidència festiva que es produeix a finals de setembre entre Tarragona, Barcelona i Reus. El dia 23 tenim Santa Tecla, el 24, la Mare de Déu de la Mercè i el 25, la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Tres grans diades que solen dur, repetidament al llarg del temps, pluges de tota mena: del xim-xim al xàfec més terrorífic, com el famós aiguat de Santa Tecla del 1874, en el qual hi van morir més de 500 persones sense comptar les destrosses. O el més recent del 1994 (encara que fou el 10 d’octubre), en el qual van perdre la vida nou persones i deu ponts van fer figa com si fossin de paper.

Santa Tecla és tronera de mena (i els meteoròlegs ja s’han atipat de fer les explicacions científiques pertinents) i Santa Eulàlia, l’antiga patrona de Barcelona, enrabiada per haver estat apartada en la devoció (cada cop més minsa, no ens enganyem) gairebé cada any prova de fer la guitza a la Mercè fent ploure a bots i a barrals.

La coincidència festiva a finals de setembre de TGN, BCN i Reus sempre m’ha fet gràcia

Malgrat que plogui o faci sol, hi ha un fet destacable que succeeix arreu, però que a Barcelona s’aguditza fortament: i és que els dies festius surten d’una manera exagerada tota mena de tipus estrafets pels carrers.

És un cas molt curiós, però que no és pas nou. No saps d’on, però apareix de sobte una gran munió de gent que no veus mai durant tot l’any; geperuts i tot, perquè no se n’ha perdut la mena.

A Barcelona, aquest fenomen es veu ostensiblement per la Mercè, per Sant Jordi i també l’11 de setembre; un dia, aquest, en el qual, a hora foscant, tot de dones amb sabatilles d’estar per casa i vives com a mosteles, van a buscar les ofrenes florals del monument de Rafael Casanova que s’han fet durant el matí, monument que inexplicablement queda sense vigilància. I veus com aquell estol rapinyaire s’enduen les ofrenes cap a casa seva, qui sap si per guarnir una mica aquells mobles rònecs que omplen moltes cases de l’eixample barceloní.

Els dies de festa, entre el públic normal i habitual amant d’un acte concret, podem observar tota mena de gent estranya que costa trobar els dies de cada dia pel carrer. Tota ciutat i vila, per tradició, té un reguitzell de personatges beneitons, poc sociables, altres de mal vestits, alguns titllats de singulars, tanoques, llunàtics, estrambòtics i, darrerament, també, violents de tota mena als quals val més ni mirar si no et vols buscar problemes.

En aquesta fira de desacostumats que circulen, hi trobem el grup de familiars, amics o encantats de torn que passegen lentament per la vorera ocupant-la tota de punta a punta, als quals els molesta molt si els destorbes perquè et deixin passar.

També hi ha aquelles dones (i també darrerament molts homes) grosses com fardells i que han tingut l’acudit de vestir-se amb la roba més ajustada possible que, tot caminant, mengen com si s’haguessin d’acabar les viandes al món.

Hi ha el que va vestit estrafolari, el que duu una pancarta reivindicativa de qualsevol rucada, el que aprofita per demanar caritat perquè ha d’agafar un tren a no sé on (que en fa d’anys que l’ha d’agafar!) i darrerament abunden els tres tipus més moderns: el carterista (amb bicicleta, moto, patinet o directament punyalet, cada cop més violent); el drogoaddicte, de mirada i parla erràtica que, segons com, també et pot fúmer un cop de puny sense més ni més; i, finalment, el boig tradicional.

Santa Tecla, la Mercè i la Misericòrdia, tres grans diades que solen dur pluges de tota mena

No l’inofensiu que parla sol o que s’esmuny de mirades poc amistoses. Parlo del boig que en pot fer alguna de grossa i que la nova psiquiatria considera que està més bé que sigui a fora que no pas a dins. Que és un bé per a ell. Una altra cosa és si això és un bé per a la societat. Malgrat tot, des de fa un temps, la política de certs centres, que abans en podíem dir manicomis sense que el bonisme imperant ens reprengués, és la de portes obertes; doncs ves per on, podem tenir festes amb sorpresa.

Tant per tant, està tot ja tan destarotat que a vegades val més quedar-se a casa. Si abans es deia ‘n’hi ha més a fora que a dins’, avui, més aviat caldria dir ‘no patiu, que ja som tots a fora’.

 

*Jaume Nolla i Martí és periodista i escriptor excèntric. Vilallonguí que viu a Barcelona exercint el vell ofici de bugadera però, en aquest cas, sense roba ni sabó. Per a qui no ho hagi entès, em refereixo a això que ara  en diuen ciències de la informació perquè vesteix més. Artífex del conegut (per aquell qui escolta la ràdio) Sr. Marcel·lí de RAC1. Escric, faig articles i faig preguntes a qui les vulgui respondre.