Festival continu. Vivim en un indret on a tothora passen coses que ens posen els ulls com a plats

Diuen que la pitjor por d’un periodista rau en témer que sempre redacta el mateix article. Mai no hem tingut aquesta sensació, tot i que, observant els temps que corren, fa l’efecte que donem tombs constantment sobre el mateix. I sempre girem sobre la pobre, per no emprar un superlatiu d’entrada, qualitat de la democràcia espanyola. L’observació no ens esgota la capacitat de sorpresa. Ans el contrari, augmenta la nostra capacitat d’acumulació fins fregar l’estupefacció.

Ja coneixen la notícia, segons un informe de la CIA queda clar qui és el cèlebre senyor X que perpetrà aquella terrible malifeta dels GAL. Era tan fàcil de deduir com la identitat del no menys famós ‘M. Rajoy’ en els execrables papers de Bárcenas. Tant se val, han passat anys i panys i la ciutadania ha preferit posar cara de pòquer, com si baixés d’Arbeca, enlloc d’exigir responsabilitats i conseqüències. Al cap i a la fi, per això vivim en democràcia i per això hem de donar per garantits els mecanismes adients per castigar les pèssimes pràctiques d’aquesta mena. Doncs no, res de tot plegat.

El que queda de la hipotètica esquerra espanyola -no hi comptin el PSOE, si cal la precisió-, ha començat a xiular i despistar com si els 27 assassinats de tan rebutjable terrorisme d’Estat fossin aigua passada. Màxims responsables d’Unidas Podemos han declarat sense ruboritzar-se de vergonya que, total, tothom sap perfectament què va passar i ara mateix no es poden distraure amb tal fotesa. Traduït, ara que toquem poder i ens asseiem al Consell de Ministres, canvia la perspectiva i no cal remoure-ho gaire, no fos cas que perdéssim les prebendes. Passem pàgina, doncs. Aleshores, ja podem prescindir del Tribunal Penal Internacional, per exemple, cremar els llibres d’història i, de pas, tot el que s’ajusti a dret. Si vols prendre-t’ho amb certa distància sorneguera, resulta que aquests són els perillosos socialcomunistes bolivarians que han vingut a destrossar Espanya, segons llegim a diari en la esbiaixada premsa que ens toca la desgràcia de patir. Premsa que confon els interessos del poder amb els seus i dispara foc d’artilleria per sistema contra l’actual coalició de govern, legitimada, convé recordar l’evidència, pels vots i les urnes. Segons ells mateixos, en un altre eslògan d’aquells que causa un pietós somriure, el govern més progressista de la història.

Mentrestant, en un altre centre de poder, allà per la Zarzuela, es lamenten per denunciar l’escomesa que, al seu parer, pateix la institució. Els monarques, segons asseguren, reben de valent sense saber d’on ve la gresca. S’haurien de fixar més: la majoria dels trets procedeixen de les bateries ultraconservadores, les que rebrien de bon grat una república coherent amb aquell «bienni negre» viscut sota la República. Són inviolables, els seus partits de capçalera s’han negat cinc cops a una investigació parlamentària i, aprofitant, es queixen de viure sota escrutini, com si l’actuació dels Borbons titulars en els darrers quaranta anys hagués estat exemplar, impol·luta en el fons i les formes. Segons anuncien ploricons, en aquesta sotsobra monàrquica encara viurem uns quants episodis. O sigui, ampliarem encara més la sensació de quedar-nos bocabadats a cada pas, normalment erroni, que donen. Surten d’un toll i ja xipollegen en el següent.

Banda sonora a la buidor

Saltant a una observació menor, podem respirar tranquils: ha tornat el futbol. I per confirmar que infantilitzen sistemàticament l’audiència, posen color a la grada i banda sonora a la buidor dels estadis, com si les portes tancades s’haguessin de maquillar. I veient un matx a Cornellà, resulta que se’ls hi acudeix posar de fons aquell entranyable «a por ellos» cantat a cor que molts no oblidarem mai més. I tan amples, quin do de l’oportunitat.

Sort que som positius i enlloc de posar-nos pedres al fetge, donem gràcies al cel per viure en un indret on cada dia i a tothora, passen coses que ens continuen posant els ulls com a plats. Si vius aquí, tens la sort d’assistir a un festival continu, que mai no s’acaba i sempre sorprèn.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.