Fi de Rajoy i Transició

Hi ha indignació generalitzada pels carrers, platges i llocs d’estiueig. Els espanyols, en gran mesura, clamen contra la situació política actual. Si Rajoy, que amenaça amb unes noves eleccions, cau en el parany de convocar per tercera vegada a les urnes en menys d’un any, es pot trobar amb un rebuig no només cap al seu partit, sinó cap a tota la classe política espanyola. Hem passat del «ciutadà emprenyat» a conèixer «el ciutadà indignat».

Aquesta manca d’acord per formar govern entre els diferents partits és lògica: qui té l’encàrrec de formar govern és el PP i és ell qui hauria de procurar atreure a futurs socis. Però PSOE, Ciudadanos i Podemos no volen continuïtat en les corrupcions viscudes fins ara. I, per molt que es desentengui, qui ha permès la majoria de corrupció ha estat el PP encapçalat per Mariano Rajoy. Hi ha una pedra en el camí, que sembla insalvable i que es diu Mariano Rajoy. Fins que no es tregui del mig, serà pràcticament impossible acordar un pacte de govern i tirar endavant.

Dit d’una altra manera: hi ha almenys tres partits (que poden tenir majoria absoluta de diputats) que volen començar una nova etapa política amb eines diferents i, sobretot, una actuació impecable. I dic que «volen» perquè no sé si algun dia podran portar a terme aquest concepte de gestió honrada de la vida pública.

Potser tot el sistema polític i funcionarial espanyol està tan podrit que aquesta transició és més un desig que un fet factible. La vida política està tan empastifada de negre i la societat tan farta que dubto que hi hagi massa esperances per tirar endavant aquest canvi imprescindible per fer avançar el país.

També és ben difícil apartar la pedra de Mariano Rajoy en el camí del futur, perquè ell mateix manega el partit –amb ajudes d’incondicionals– de forma que el seu lideratge sigui inqüestionable. Convèncer-lo que es retiri és demanar-li que s’obri la porta a investigacions sobre corrupció que possiblement li implicarien massa.

La solució, en aquest cas és senzilla: Rajoy no aconsegueix els suports necessaris per a ser president, i Pedro Sánchez es mostra decidit a acceptar una petició del Rei. L’accepta per immolar-se en quatre anys, pactant amb Podemos i Ciudadanos, i afronta una legislatura única, de transició, després de la qual tot hauria de ser diferent.

Pedro Sánchez li convé aquesta alternativa, perquè l’altra (quedar-se en l’oposició) significa ser apartat del càrrec per Susana Díaz i els discordants socialistes. Aquesta legislatura hauria de ser de consens de les esquerres (que són majoria) i hauria de tenir, des del primer dia, molt clar que el seu objectiu és canviar la mateixa classe política per adaptar-se als nous temps. Si a això li diuen fer-se l’harakiri, és poc rellevant, perquè o Pedro Sánchez encapçala aquesta renovació i mor políticament, o el maten abans els seus propis coreligionaris.

El problema –o la situació– és que la societat demana canvis. Grans canvis sense grans sotracs. És molt difícil aconseguir aquesta quadratura del cercle, però és necessari. De les dues Espanyes que hi ha actualment –la que vol una nova transició i la involucionista per defensar els seus interessos i corrupteles– la involucionista no troba sortida, atrinxerada darrere un polític que no encaixa amb una majoria que desitja un país millor, més avançat, més just, governat amb una política menys afavoridora dels grans poders econòmics.

El ciutadà espanyol està cansat, esgotat, de veure com les fórmules econòmiques del govern del Partido Popular no han servit més per aprofundir les diferències socials i han dissolt les classes mitjanes. Aquest ciutadà no vol que les enganyoses xifres de l’atur indiquin que el 75 per cent de les noves altes, sigui amb contractes temporals. No accepta que almenys tres milions dels actuals aturats mai en la seva vida trobaran no feina.

La transició –la nova transició– ja està en marxa al carrer. Però no ha arribat a la classe política, tancada en el seu castell, d’esquena a la societat. De moment, no està pactada, però li empeny un sentiment de canvi imparable. Quan abans es concreti en una fórmula política allunyada de la corrupció, abans la tancarem i estrenarem –si és possible– un nou país.

Hi ha un fort obstacle: que si bé la societat ha canviat, la classe política no ho ha fet. I és imprescindible que canviï, incloent-hi a partits que fins i tot semblen «moderns» (Ciudadanos i Podemos) però que tenen unes arrels de poder no acceptables. Avui dia, només hi ha un futur polític: treballar de debò pel país. Si no es fa, l’agonia espanyola serà ineluctable i insuportablement llarga.