Foc nou, redreçar el país

Sant Joan, festa major de molts pobles i ciutats catalanes -de Valls!- i, més enllà d’això festa que assenyala l’entrada d’estiu. En aquesta festa és tradició la foguera, una foguera que serveix per a desfer-se del que no serveix, per a renovar, i marcar una nova etapa. I vet aquí que comencem, dins d’aquesta època de turbulències, canvis i sotracs, una nova etapa. Sortim de l’estat d’alarma i comencem a recuperar el carrer, l’activitat, la relació. La normalitat? Això ja és una altra cosa, perquè, nova o no, caldria definir què és normal, com, i per a qui. No és fàcil.

En tot cas, el que és evident és que les coses no són com abans. En aquest escenari, podem intentar tornar a la casella de sortida, fer que tot això hagi estat un parèntesi, i continuar com si res, o podem assumir que la realitat ha canviat, que ha fet aflorar noves necessitats, noves oportunitats, noves exigències, i donar-hi resposta.

S’han utilitzat moltes expressions. Des de l’oficial «nova normalitat» fins a la represa, que incorpora un deix més proactiu. A mi, però, em sembla més indicat parlar de redreç. Aquest és un concepte amb una llarga tradició. Als anys cinquanta, en ple franquisme, en Vicens Vives animava una Aliança pel Redreç de Catalunya que no va passar del paper. Més endavant, en Josep Benet, en un document que ens va descobrir en Jordi Amat, utilitzava el concepte ja al títol «La desfeta i el redreç», i ens explicava: «Redreçament vol dir rectificar una cosa, tornar-la al seu punt just. Però també vol dir rectificar una cosa cap amunt, fer-la pujar de nivell.

Per tant, quan hom parla de redreçament, hom no al·ludeix a cap retorn, més o menys automàtic, d’un ahir ja depassat que, tant si es vol com si no es vol, ja és història. Al contrari, parlar de redreçament implica una exigència de superació, de rectificació d’allò que era errat, de millorament, de decisió de futur.»

Crec que no es pot expressar millor. El que pertoca ara és el redreç, en tots els sentits: rectificar, tornar al punt just -si és que aquest punt just hi era- i, sobretot, superar, millorar, amb la mirada posada al futur i no al passat. Tenim molts reptes; alguns, que ja venien de lluny i ara s’han fet més urgents, més evidents o que s’han agreujat; d’altres, que ens han aparegut de sobte, com una oportunitat. I tots plegats els hauríem de saber encarar més enllà de retòriques i més enllà de solucions immediates -que també en calen- i pensant en un futur a mitjà i llarg termini.

Qüestions com el model turístic, que caldrà repensar en termes molt menys quantitatius i més qualitatius, o l’atenció sociosanitària, o el paper del sector públic. El redreç no ha de ser, no pot ser, una repartidora i fer com si no hagués passat res. A aquest criteri respon la iniciativa Catalunya 2022 que ha posat en marxa el Govern. Inicialment a partir d’un grup d’experts, però que necessitarà tota la nostra intel·ligència i voluntat col·lectives per a ser realment útil i redreçar el país, tot el país, tota la seva gent, amb aquella «exigència de superació, de rectificació d’allò que era errat, de millorament, de decisió de futur».

Òscar Peris. Delegat del Govern a Tarragona