Más de Opinión

Fons de recuperació (NextGen). Què s’hi juga Tarragona? I Catalunya?

La transició cap a l’hidrogen verd implica inversions multimilionàries que han de fer les empreses dels diferents sectors (químic, transport, i portuari) amb el suport de l’Administració i dels centres de coneixement 

Emilio Palomares

Whatsapp
Emilio Palomares. Foto: DT

Emilio Palomares. Foto: DT

El Govern de l’Estat ha enviat, per fi, els projectes que conformen el total dels fons de recuperació que Europa destinarà a Espanya per a ajudar en la seva recuperació econòmica. Són els diners que han de permetre fer viable la transició cap a la neutralitat climàtica amb l’objectiu (d’obligat compliment) de fer possible un horitzó de zero emissions de CO2 el 2050. Al sector químic, ens agrada més parlar de neutralitat climàtica. Si, parlem de l’Europa de les Nacions, aquella que parafrasejant al seu expresident (1985-1995), Jacques Delors, «alimenta esperances i suscita entusiasmes».

Tothom sap, des de fa mesos, que serà el Govern de l’Estat qui decidirà on es destinaran els fons de la Comissió Europea i quins seran els projectes tocats per la fortuna comunitària. Catalunya ha intentat poder tenir veu i vot en aquesta decisió estatal, però la política és capritxosa i sovint forma aliats estranys. Si, aquests dies hem vist com partits que en altres països de l’estimada Europa no podrien manifestar-se com ho fan aquí –els cauria a sobre el pes de la llei–, han estat precisament en qui s’ha recalçat l’executiu central per vetar les autonomies. Al cap i a la fi, parlem que des de la proximitat es pugui decidir on han d’anar els recursos –els d’Europa també els paguem nosaltres– i com cal distribuir-los, no pas des del centre radial.

Ara sabem que la distribució es farà des de Madrid; des del Govern Central. La pregunta és òbvia. Algú anirà a Madrid a reclamar aquests fons europeus? Es negociarà des de l’arc polític? O serà una decisió unilateral? Sabem realment què ens hi juguem a Tarragona? I a Catalunya? A Tarragona fa mesos, des d’aquest estiu del 2020, que la Universitat Rovira i Virgili ha coordinat un esforç al territori per establir un consorci transversal que aglutina una cinquantena d’actors socials, científics, tecnològics, econòmics i les administracions (no totes). I no sempre és fàcil posar tots aquests sectors en sintonia i harmonia.

Aquest esforç, no sense entrebancs, ha anat sumant sinergies amb altres regions que, per la seva importància política i econòmica, han de formar part d’aquest esforç transformador. Així doncs, el que en un principi era la Vall de l’Hidrogen Verd de la Catalunya Sud, amb bon criteri i seny ha esdevingut la Vall de l’Hidrogen de Catalunya; agermanant Tarragona, amb la seva indústria petroquímica i el seu Port, amb Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb les seves demandes de mobilitat sostenible i el seu Port. Química, mobilitat i ports. Un trinomi que difícilment pot igualar-se a altres llocs d’Espanya.

Aquesta iniciativa ha girat al voltant de la generació i ús, amb energia renovable, de l’hidrogen. Una molècula simple però d’un gran valor afegit. Sembla que ha vingut per a quedar-se i canviar el model econòmic de la indústria petroquímica, del transport i de la generació d’energia. De l’ús de l’hidrogen i de les seves diferents formes, atesa la seva generació, ja s’ha parlat abans i no cal recordar-les aquí ara, però sí que cal parlar del cost econòmic que té aquesta transició. Parlem d’inversions multimilionàries que han de fer les empreses dels diferents sectors (químic, transport, i portuari) amb el suport de l’Administració i dels centres de coneixement i innovació com les universitats, els centres de recerca (com els centres CERCA) i els centres tecnològics. Centres punters a l’Estat i de referència a Europa.

Si el Govern central no veu una unió clara dels actors catalans en l’àmbit polític, social, empresarial i del coneixement, aquests fons aniran a altres comunitats autònomes. Amb aquesta decisió, les empreses a poc a poc aniran deslocalitzant-se buscant aquestes ajudes allà on estiguin i, a més a més, buscant un entorn científic i tecnològic que a mitjà i llarg termini doni solucions als entrebancs que, de segur, sortiran amb aquesta revolució energètica del país. Sense hidrogen verd, no hi ha futur. No ho dic jo, ho afirmen algunes de les empreses dels polígons químics. 

A Tarragona, només 30.000 llocs de feina, entre directes i indirectes, depenen de les empreses de la petroquímica que han de deixar d’emetre CO2 l’any 2050.

A Barcelona i la seva àrea metropolitana, algú s’imagina que no s’aposta per un parc mòbil basat en transport elèctric i en hidrogen? Ara hem tremolat al veure què ha passat amb els treballadors i treballadores de Nissan i, més recentment amb la fusió de Bankia i la Caixa. Algú imagina què passaria si les empreses del segon polígon químic més gran del sud d’Europa es mouen fora de Catalunya?

Però no vull acabar aquest escrit amb desesperança. Vull acabar pensant que tot comença ara i tot està per fer, que serem capaços de posar l’interès general per sobre dels interessos individuals i que buscarem les aliances necessàries entre tots i totes.

Entre les diferents universitats de Catalunya, entre els diferents centres de recerca, on treballen alguns dels millors investigadors i investigadores de l’Estat espanyol, i tindrem el suport polític tant de la Generalitat de Catalunya com dels diferents ajuntaments, diputacions i dels sectors socials i econòmics com sindicats i empreses. Per què ens hi juguem molt.

Com bé va dir el president Sánchez, «el Pla de Recuperació és el pla econòmic més ambiciós de la història recent d’Espanya». Nosaltres farem tot el possible perquè aquesta oportunitat es quedi al territori. Ara encara som a temps. No ens podem permetre com a territori, com a societat, perdre el tren del futur.

La qüestió és; què faran els altres? Cal, més que mai, fer ACORDS, així, en majúscules.

Ens ho juguem tot!

Emilio Palomares és llicenciat en Biologia per la UVEG de València i doctor en química per la Politècnica també de València. Es va incorporar a l’ICIQ com a líder de grup el 2006, ha estat coautor de més de 200 articles científics, ha supervisat quinze tesis doctorals i el seu grup de recerca té experiència en la síntesi de materials i molècules amb propietats òptiques i elèctriques, i està especialitzat en estudiar cèl·lules solars moleculars, leds i sensors químics, entre d’altres.

Temas

Comentarios

Lea También