Fot-li, que és polític

Els darrers mesos assistim a una mena de cacera organitzada en què el trofeu més valorat no és precisament una presa de caça major que s’aguanti sobre quatre potes, sinó un polític o un càrrec de confiança que només en fa servir dues. El tema és que, arran de l’onada renovadora que s’ha estès per bona part dels municipis, s’ha posat sobre la taula que l’actual classe política no ha fet altra cosa que dilapidar els recursos públics en benefici personal a través d’obres públiques innecessàries, sous desmesurats i una munió de personal eventual al seu servei, altrament coneguts com a càrrecs de confiança. Així, una de les mesures estrella empeses per molts ajuntaments no ha estat rebaixar el ritme de l’obra pública (...perquè ja no quedaven recursos per fer-ne més) sinó abaixar els sous dels polítics, per un costat, i reduir a la mínima expressió el nombre de càrrecs de confiança, per l’altre. Aquestes mesures responen a una mena de consciència col·lectiva que indicaria que la classe política està massa ben pagada i que, a més a més, utilitza les potestats que els atorga el seu càrrec per col·locar amics i coneguts com a pagament pels serveis prestats.

És evident que hi ha una part de la classe política que respon a aquests esquemes, però el sistema ja incorpora mecanismes per sancionar determinades conductes o per evitar que individus poc qualificats assoleixin determinades quotes de poder. Ara bé, considerar que aquesta és una conducta sistèmica no fa res més que conduir-nos cap a l’anarquia més absoluta. Si ens fixem en els sous que es cobren a l’Administració pública, aquests molt sovint es troben molt per sota dels que hi hauria en càrrecs d’una responsabilitat homologable en l’àmbit de l’empresa . I si hi ha hagut excessos en determinats ajuntaments, per exemple, aquests s’han corregit a través de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local.

És cert també que moltes vegades s’ha fet servir l’Administració local com a agència de col·locació al servei d’alguns partits polítics, però no deixa de ser cert que no és fàcil trobar determinats perfils professionals entre el personal permanent dels ajuntaments (compte, determinats, però no pas tots!). Tot plegat no deixa de ser un equilibri entre alguns excessos del passat i el que marca el sentit comú. Per desgràcia, molts s’han apuntat darrerament a la pràctica de criminalitzar tot el que faci referència a la classe política, fins i tot amb el plantejament que aquesta s’ha de mileuritzar i passar a rebre un salari molt per sota de l’actual. Aquesta mena de propostes altament demagògiques no deixen de ser força incoherents, ja que al mateix temps que es critica la mileurització d’una part important dels treballadors es demana estendre aquesta condició a una altra part que juga un rol clau en la gestió de la cosa pública. El problema de fons no són els sous, el problema són les pràctiques comeses per individus concrets.