Opinión Periodista

Francesc Tosquelles. Un gran reusenc oblidat

Va dignificar la vida d’aquells que no comptaven, els anomenats bojos, abandonats en manicomis i asils. Per ell abans de guarir-los, el que cal és curar les institucions que els acullenLa mirada

JOSEP MARIA MARTÍ

Whatsapp
Josep Maria Martí. DT

Josep Maria Martí. DT

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha anunciat que al mes l’abril farà una exposició titulada: Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat. Es tracta d’un projecte coproduït amb Les Abattoirs de Tolosa ( on la mostra ja es pot veure fins al 6 de març de 2022), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid on s’estrenarà a partir de finals de Setembre i l’American Folk Art Museum de Nova York, on farà estada la primavera de l’any 23. La mostra presenta materials diversos, de caire documental que es podran veure per primera vegada, com és el cas de fotografies, films i publicacions realitzades en contextos hospitalaris.

Francesc Tosquelles i Llauradó fou un reusenc de renom universal, nascut a la capital del Baix Camp l’any 1912 i mort a Granges d’Òlit (França) el 1994. Home d’esquerres i psiquiatre republicà exiliat a França, allí va portar a terme experiències terapèutiques, polítiques i culturals d’avantguarda. Va dignificar la vida d’aquells que no comptaven, els anomenats bojos, abandonats en manicomis i asils. Introductor de la psicoanàlisi a Catalunya, la seva principal aportació a la psiquiatria moderna es podria sintetitzar en un principi: abans de guarir als malalts mentals, el que cal és curar les institucions que els acullen; una teoria que Tosquelles va portar a la pràctica en llocs com els hospitals que eren hereus de la psiquiatria del segle XIX, entre ells l’Institut Pere Mata.

Durant anys venia trimestralment a Reus. Vaig tenir l’ocasió d’entrevistar-lo a la ràdio amb motiu de les Jornades d’Interès psiquiàtric que se celebraren al Centre de Lectura des de 1975 fins al 1982. Aleshores jo era un periodista que començava i ell un savi que ho coneixia tot i que responia a cada pregunta meva amb tres de seves. Podia parlar hores al micròfon i no acabar amb l’interès que provocaven les seves dissertacions. No crec que hi hagi cap registre sonor de les converses, però si ara es poguessin escoltar seguirien impactant per la força dels conceptes que expressava, la intel·ligència que posseïa i la seva capacitat de provocació.

Tosquelles es va estrenar com psiquiatra l’any 29 a l’Institut Pere Mata, va col·laborar amb la República i es va exiliar a França com tants altres persones d’esquerres. Qui el va fer tornar a Reus, encara en ple franquisme, fou el aleshores nou gerent de l’institut, en Ramon Vilella, el qual li va demanar ajuda per a canviar un centre psiquiàtric ancorat en el segle XIX i que ell intentava modernitzar realitzant una difícil gestió que no sé si mai li ha estat mai prou reconeguda. Tosquelles va començar a col·laborar amb aquest nou directiu cap a finals de la dècada dels 60. Gràcies a les seves idees poc a poc s’anaren canviant les coses i el vell manicomi es transformà en una institució sanitària diferent. Va fer apostes decidides pel relleu generacional donant responsabilitat als joves metges i creant, entre d’altres comissions de treball, una anomenada: Grup de Formació Permanent, integrada per quatre psiquiatres que tindrien un gran pes en el desenvolupament futur de la institució, els doctors García Ibáñez, Labad, Ortin i Virgos.

La modernització de l’antic manicomi es deu per un costat doncs a la feina gerencial de Ramon Vilella i a les aportacions de Tosquelles que semblen tenir reconeixement arreu menys a la seva ciutat. Això a Reus ja acostuma a passar. Malgrat tot, ens queden dos petits records d’aquest gran psiquiatre: una placeta al costat de l’Avinguda Sant Jordi i una benemèrita «Associació de Salut mental» que porta el seu nom i que dona acollida, suport i assessorament a malalts mentals i a les seves famílies.

Sorprèn que l’Institut Pere Mata, convertit avui en una potent organització econòmica, no hagi estat al costat ni d’aquesta exposició, ni que tampoc hagi promogut cap recerca, ni activitat periòdica que ajudi a reconèixer la importància d’un metge que va fer possible la transformació d’aquest centre psiquiàtric.

Temas

Comentarios

Lea También