Frases que generen estats d’ànim

Ens fascina l’ús del llenguatge com a arma llancívola, també d’engany, eina per a crear corrents d’opinió. I encara més quan l’empra la classe política que hauria de caracteritzar-se, si el panorama fos normal i conforme a lògica, per la cura en benefici comú. Fa una pila d’anys, en el seu personal procés de desengany amb certes idees polítiques, George Orwell es feia creus del paper galdós que els diaris protagonitzaven a Espanya. Per sobre de l’exigible objectivitat a l’hora d’informar els seus lectors, primaven els interessos de la propietat. Fa vuitanta anys, d’això. Com bé diuen que la història només repeteix episodis prèviament escrits, no ha d’estranyar que avui certs pròcers proclamin, exemple esgarrifós, que la unitat de la pàtria queda per damunt de la veritat. No hi ha altre credo. Així, no estranyen les tones de fems que llencen cada dia, inconscients, incapaços de calcular l’immens mal que causen a la convivència en comú. En l’escenari que ens ha tocat viure, mentre pocs ens corprenem del que pot arribar a perpetrar l’anomenat deep state sense cap mena de control, abunden les frases que semblen sentències i volen generar estats d’ànims tan superficials, injustos o arbitraris com disposats a tocar la fibra emocional d’aquells, tants, que mai no aprofundeixen en les anàlisis i han perdut, dissortadament, la inacabable gamma de matisos que habiten entre el blanc i el negre. I així, per exemple, hem d’escoltar com alguns demagogs no es treguin de la boca la frase «aquells que vingueren a aixecar Catalunya». Ja anem malament, que Catalunya estava ben alçada, ferma i dreta, de fa anys i panys. Enganyen als ingenus irreflexius aquells que neguen l’arrel: Si aquest petit país ha estat receptor de migracions des de temps immemorials, la raó no és altra que la fugida de les penalitats que els desplaçats havien d’emprendre. No ja per buscar un futur millor, que és raó de prou pes, sinó per fugir de la gana, de les injustícies provocades en terres d’origen profundament incapaces per les més diverses raons de procurar el benestar dels seus fillss.

No és plat de gust, ni ara ni abans, marxar de casa per força major. Ara bé, d’aquí a buscar reaccions indesitjables en el receptor de tan esbiaixat missatge hi ha un ample recorregut que resumiríem en el concepte decència, amb tot el que implica. No es poden afirmar coses d’aquest gruix, d’aquest calat, tan a la babalà. Com tampoc, per esmentar un altre exemple roent, perseguir la criminalització del proïsme per la senzilla raó, només, que no pensa com nosaltres o ens rebenten els seus postulats. Senyal inequívoc que no brandem el mínim imprescindible de tolerància democràtica. I si ens situem en la mentida més descarnada, aquí mai ningú paga el preu de la seva incompetència. Sobren els exemples diaris. Com la senyora Isabel Díaz Ayuso, tota una presidenta de la Comunitat de Madrid, negant que ningú mori de contaminació. Aquí no aplica allò de la ignorància atrevida. Directament, és maldat. A Espanya, les dades empíriques i contrastables, demostren que cada any moren 30.000 persones a causa de la pèssima qualitat de l’aire que respiren. 659.000, a tota la Unió Europea i 8,8 milions, al món. Però a la demagoga presidenta què li expliques, si ningú li demanarà no ja la dimissió, sinó l’exigència de parlar amb propietat, com s’espera d’algú que ocupa el càrrec. Ells, rai. Fa quatre dies, en aquest mateix diari, l’exalcalde Ballesteros parlava de la gran projecció que la ciutat va gaudir amb els infausts Jocs del Mediterrani. Porta des dels 23 anys a la política, en càrrecs de gestió i encara es permet dir-les de l’alçada del campanar, impertèrrit. En prosaic, mostra evident del barroer i gràfic se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Evidentment, no viurem en una democràcia plena mentre aquests tipus de personatges i situacions optin per l’engany sistemàtic, sense que ningú badi boca i els aparti de l’escenari en justa correspondència. Per aquí plora la criatura, aquest és just un greu problema que no sabem solucionar.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.