Frenar el canvi climàtic, l’única revolució pendent

Quan sento parlar de canvi climàtic, se’m fa present la mare comentant que, abans de la guerra, el jovent de Tarragona estrenava abrics d’entretemps per Santa Tecla. Si agost enfilava l’acabament, la calorada diürna acabava sovint en un raig d’aigua i la nit aconsellava abrigar-se una mica. El fort de l’estiu durava un parell de mesos a partir de Sant Joan, inauguració oficial de temporada, i les estacions mediterrànies, ben marcades, eren quatre en el calendari anual. En aquells dies, l’ecologisme quedava lluny de ser inventat i el personal vivia feliç, totalment aliè a la realitat que avui tant ens incomoda, i aviat es convertirà en centre imperatiu de les nostres existències. Això de desenvolupar consciència sobre tan delicada com ineludible qüestió, no formava part de les nostres prioritats vitals i ara ens demana atenció a crits.

En les darreres dècades, diríem que el gruix de la població ha preferit delegar tan delicada matèria en administracions de tota mena, polítics i dirigents, mig convençuts de què havien de ser ells qui resolguessin l’atzucac, aquesta crisi perpètuament relegada. En sec, a força de clatellots cada cop més forts, tothom es veu ja forçat a desenvolupar consciència activa, estat d’alarma acompanyat d’un to gairebé apocalíptic.

Entre els focs de l’Amazònia, els estralls a Sibèria i els huracans mai vistos no queda altra que invertir l’ordre de prioritats planetari

El canvi climàtic és una notòria realitat, per molt que certs galifardeus poderosos encara tinguin la barra de negar l’evidència. És més: això avança a una velocitat supersònica i els exemples d’aquest estiu han insistit en la imperativa necessitat d’agafar aquest toro per les banyes, si no volem arriscar-nos a un futur pròxim gairebé terrorífic. Entre els focs de l’Amazònia, els estralls a Sibèria i huracans mai vistos en nivell d’intensitat, no queda altra que invertir l’ordre de prioritats planetari o l’esdevenidor del gènere humà s’enfosquirà de valent.

El nostre estiu, diuen els meteoròlegs amb dades empíriques, ja dura cinc setmanes més del que acostumava, mentre constatem que primavera i tardor van pel camí de quedar diluïdes, reduïdes a una testimonial mínima expressió.

De ben segur, el nostre habitual ordre de prioritats quedarà desmanegat i el planeta ens reclamarà que el posem en primer lloc.

Aviat no viurem ni dialèctiques de dretes i esquerres, d’aquest tipus d’eixos en l’actuació política que han dominat el recorregut dels darrers segles. Ens espera, de no posar remei, una paorosa lluita per la supervivència en condicions que semblen redactades pel nostre pitjor enemic.

Convençuts de què els límits de l’estupidesa humana són infinits, seguint la definició llegada per Einstein, amb personal que remena les cireres tan inconscient com Trump, Bolsonaro o Putin, per esmentar-ne tres que posen els pèls com escàrpies, sembla aposta segura creure que això, aquesta degeneració de les condicions del planeta, només anirà a pitjor i exigirà aviat dràstiques mesures que ningú voldrà dictar.

Si no aturem les emissions, el trànsit amb combustibles fòssils i la invasió dels plàstics, les noves generacions viuran força pitjor

D’entrada, mentalitzar-nos de què les noves generacions viuran força pitjor si no aturem les emissions, els trànsits terrestres, aeris o marítims amb combustibles fòssils, la invasió dels plàstics, la proliferació de granges i mil elements més que conformen el quadre actual, a punt de convertir-se en dantesc. I a veure com canviem comportaments i mentalitats, com som capaços gairebé de girar dràsticament la nostra manera d’habitar el planeta per aconseguir mantenir-lo uns quants segles més en dansa.

Segurament criarem malves quan sigui una constatació que les noves generacions visquin molt pitjor en qualsevol sentit, herència que ens maleiran i que ja ens pesa a la consciència. Des que vam llegir que el parlament indonesi ha aprovat el canvi de capital per assumir que Jakarta quedarà anegada quan pugi el nivell dels oceans, no toquem vores.

Avui dia, l’única revolució pendent és aquesta, lluitar per evitar que empitjori el canvi climàtic a força d’alterar els nostres hàbits i rutines com qui gira un mitjó. Un panorama, perdoneu, d’allò més depriment. Ningú actua, ningú lidera la imprescindible metamorfosi. Ho assumim amb un fatalisme brutal.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.