Fums de maig

El mes de les flors en deien alguns abans, però el 2016 destaca menys per l’exuberància primaveral que per la proliferació, inquietant, de contundents fumarades.

La primera s’originà al sud de Madrid, a Seseña, on durant dies ha cremat, i qui sap si crema encara, un monstruós cementiri de pneumàtics. Un monument a la manca de previsió a escala ciclòpia, amb 90.000 tones de roda vella, que es diu aviat. Un abocador il·legal que per ordre judicial calia eliminar des del 2003 però que allà seguia, tan tranquil, gràcies que, en aquest país, instrumentalitzar un problema per perjudicar el partit de l’administració de la competència sempre és millor que desgastar-se intentant resoldre’l.

Poc després, la refineria local encenia a tota potència les torxes d’emergència provocant una negra i espessa fumarada que campà majestuosa pel cel tarragoní, coronant-nos amb un elegant fumulus de dimensions respectables. Breu però intensa contribució tarragonina a l’escalfament global i a la pluja àcida. Ja se sap, pensa globalment i contamina localment, o no era ben bé això?

Generant molta menys difusió i alarma social, però amb igual (o pitjor) gravetat, ben a la vora de la petroquímica i només unes hores després, un incendi provocat arrasava diverses hectàrees de vegetació davant de Sant Salvador. No és el primer foc que assola enguany la zona. I és de témer que no serà el darrer atès que els boscos del terme de Tarragona ni són modèlics pel que fa a tasques de manteniment i prevenció ni anem de cara a un període poc procliu als incendis, precisament.

A Reus, diu la premsa, han cremat enguany, de mitjana, quatre contenidors d’escombraries al dia (!?). Quants se’n cremen a Tarragona? Per si de cas, si viuen sobre una bateria de contenidors de recollida selectiva, ajustin bé les finestres encara que vingui la calor, que més val suar que inhalar fums tòxics. És clar que en fums urbans i nocturns, res guanya a l’espectacle pirotècnic de la Ciutat Comtal, on una banda de matons imposa la seva llei amb brutal contumàcia mercès a la benvolent tolerància de l’executiu local i autonòmic i alguns mitjans de comunicació ‘comprensius’, que els va deixant fer nit rere nit a veure si es cansen i paren.

Sembla que es tracta d’uns dos-cents energúmens, gairebé sempre els mateixos, sense lideratge definit però impulsats per un grapat de professors d’aquells que ningú mai no els boicotejarà una classe. Com és que no s’actua, per què no es detenen, no es jutgen, no es condemnen els culpables? Aquestes preguntes, pròpies d’una persona sensata d’un país civilitzat, troben mala resposta a la Catalunya actual, on una policia amb mala premsa depèn d’un govern dèbil sostingut pels amics parlamentaris dels ‘guerrillers’ urbans i, per altra banda, una alcaldessa amiga dels de la caputxa ha substituït un batlle conservador que subornava la tropa per tal que no interferís en el ‘procés’. Fenomenal, oi?

És clar que hi ha fum. Alguns dels qui ens manen estan ben torrats!