Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Gameplay, l’expo familiar

Videojocs: la relació de la literatura amb els videojocs, l’activisme i un retorn a èpoques passades. L’exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona engresca un públic de totes les edats

Fàtima Llambrich

Whatsapp
Gameplay, l’expo familiar

Gameplay, l’expo familiar

1972. Califòrnia. Els clients de l’Andy Capp’s bar fa uns dies que tenen un nou entreteniment que no té cap altre bar en tot el món: el Pong. És una màquina amb una pantalla que permet jugar, si li poses diners, és clar. Has de procurar que el punt (que pretén ser una pilota- vagi de banda a banda de la pista sense caure, com si fos un partit de tennis). Però la màquina ha deixat de funcionar i pensen que s’ha trencat; i no. Està a vessar de diners, el primer videojoc de bar està sent un èxit.

És l’inici de l’exposició ‘Gameplay. Cultura del videojoc’ que hi ha al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I és també aquella part de l’expo que passa desapercebuda pels que ja han nascut en l’era del videojoc més sofisticat, el que et permet tenir la sensació que ets un dels personatges que dispara amb metralladora o llença granades de mà. El Pac-Man!, exclamo en silenci i se m’obren els ulls.

Els fantasmets corren desesperats per la pantalla i el nen hi juga d’esma, sense jugar-hi. Espero amb l’esperança que se’n cansi, oblidant-me que la maquineta està dissenyada per ser addictiva. La música, aquella insistència que et posa neguitós i el canvi musical quan Pac-Man es menja una bola i esdevé poderós, aquella estridència perquè et sigui més difícil actuar amb precisió.

No sabia que vam néixer el mateix any, amb el Pac-Man. Ens vam conèixer a mitjans dels noranta, catorze-quinze anys després que ens creessin, a la bolera del poble, un local privat ple de màquines de videojocs, un billar i un futbolí. N’hi havia una que t’hi podies asseure com si estiguessis conduint el cotxe, esta sempre estava ocupada i ja m’estava bé, portava poques monedes a la butxaca havia de seleccionar molt bé on gastar-les. Era ja l’època daurada del videojoc. El nen ha marxat del Pac-Man però no he pogut fer ni mitja passa que el pare de la criatura s’ha aferrat al comandament.

Desisteixo. Que no han de dinar estos nens? Que no hi ha un ordre, unes rutines? Són les dos i mitja de la tarda! I somric mentre tinc estos pensaments que em demostren este polsim de ràbia de no poder fer una partida com en aquella adolescència ja llunyana. I llegeixo que Catalunya ha tingut i té un pes important en esta indústria i els inicis estan amb Destroyer i les companyies Cidelsa i Gaelco.

Oh, oh, oh, el Super Mario Bros! El meu favorit. Una família el té segrestat. No m’ha de passar com amb el Pac-Man em dic alhora que intueixo que em menjaré amb patates les meues pròpies promeses. 25 pessetes valia una partida, crec recordar. El Tetris el trobava interessant però tampoc era bona jugadora. No crec que les monedes em donessin per fer més de quatre partides i el Super Mario se n’emportava una o dos sempre.

A la bolera hi anava gran part del jovent del poble, era la prèvia a entrar a pubs en anys posteriors. Era l’època en què saludava amb timidesa als nois que m’agradaven, fent veure que estava sent natural quan cada rialla havia estat calculada i mesurada amb antelació perquè semblés espontània i desinteressada. Perquè l’exposició té això, que et transporta a altres èpoques, a altres escenaris i fa present el passat.

A ‘Gameplay’ també tenen en compte l’addicció, el ludocapitalisme i les vessants dels videojocs que van més enllà de l’entreteniment, com el fet d’aprofitar-ho com una plataforma per a l’activisme. Una nena corre cap a una màquina que està lliure i després s’adona que jo estic al darrere de fa estona i em diu si vull jugar i li dic que no, que gràcies.

De fet jo llegia, no pretenia jugar. El que no li explico és que d’haver volgut, tampoc podria perquè em veig incapaç d’entendre les normes d’aquell joc que ella ha pillat de seguida. I torno a somriure, perquè m’adono que em vaig quedar a l’era Pac-Man, Mario Bros i Tetris. I d’aquí he passat al Candy Crush, que no ens enganyem, és per jugar-hi amb mode encefalograma pla.

No sóc l’única eh, que us veig com hi esteu enganxats demanant vides com desesperats. Al Candy Crush van enganxar jugant-hi a la vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos (PP) en una sessió del Debat de l’estat de la Nació. Però això mereixeria una Mirada i profunda a banda. No m’he fet una casa ni he format una família a Sims, no he anat a la guerra ni tampoc sé de què va el Fortnite. Tot i que un dels meus tresors menuts em diu que es mata, però sense que s’hi vegi sang, la qual cosa es veu que m’ha de tranquil·litzar. Tinc la temptació de tornar a l’inici de l’expo, a veure si el Pac-Man està lliure, però no goso. ‘Gameplay’ és addictiu.

Fàtima Llambrich és periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat

Temas

Comentarios

Lea También