Gihadisme a Catalunya? 'connais pas'

La segona quinzena de març hi ha hagut deu ciutadans catalans detinguts relacionats amb el terrorisme gihadista. En paraules del jutge que va prendre declaració als de la primera remesa: «La seva lleialtat a l’organització terrorista els converteix en persones potencialment molt perilloses per la seguretat pública, i la seva conducta futura és impossible de predir». S’hi ha afegit un atemptat a Tunísia que hem viscut de prop perquè alguns conciutadans nostres hi ha perdut la vida o, com l’alcalde de Vallmoll, han estat a punt de perdre-la.

Poques hores abans, Miquel Iceta preguntava al Parlament al President Artur Mas què pensava d’aquesta qüestió i si no era el moment que convoqués la Junta de Seguretat de Catalunya que preveu l’article 164.4 de l’Estatut ( òrgan paritari entre Estat i Generalitat amb 5 persones de cada). Doncs bé, Artur Mas no l’ha convocada ni una sola vegada des que és President ja fa més de 4 anys i la resposta que va donar a Miquel Iceta va ser allò que en diem una no-resposta: “No la convoco perquè no hi hauria resultats positius”. Ah! Però no és el President qui mana en aquesta Junta i té com a missió coordinar totes les forces de Seguretat de totes les administracions?

És a dir, el President de Catalunya no coordina la seguretat i per tant tampoc no sap què passa amb la prevenció i coordinació de la repressió del terrorisme. “Connais pas“ el nostre President, ni coneix ni sap.

Doncs ha de saber que és urgent, molt urgent ocupar-se del tema i ell com a President de Catalunya no pot per més temps fer deixadesa de funcions. Perquè hi ha una feinada a fer i en fronts molt diversos. Atacar els problemes de les malalties personals o socials quan aquestes es manifesten no és suficient sinó que cal prevenir la seva aparició.

No n’hi ha prou, doncs, amb les mesures de repressió. Tenim el problema instal·lat a casa nostra. Hi ha catalans i catalanes, nascuts aquí i que parlen les nostres llengües, els tenim de veïns i molts d’ells no se senten integrats perquè entre unes coses i unes altres no resolen la seva identitat i la seva pertinença. Aquest curs, una professora d’un IES de Barcelona, amb tota la bona intenció, va voler posar en evidència els alumnes que no havien tret bona nota en català: “Aquesta nena que no és d’aquí ha tret un nou i vosaltres ?” La nena és filla de pare marroquí però ha nascut a Catalunya i es va aixecar immediatament: “ Senyoreta, d’on sóc jo?”

Amagar el cap sota l’ala com fa el President de la Generalitat no és la solució sinó que empitjora la situació. O aconseguim que tothom se senti part d’un mateix poble, que pot tenir oportunitats de desenvolupar el seu projecte vital com a catalans que són, és a dir, ciutadans del nostre país com ho som nosaltres, o no només ells es veuran temptats -i potser seduïts- per qui els ofereix formar part d’un grup violent que els ofereix ajuda i pertinença sinó que també tots plegats tindrem problemes.

Mitterand va dir en una ocasió que qui no cregués per ideologia que s’havia d’ajudar el nord d’Àfrica, al menys que ho defensés per interès propi. Avui hem de plantejar-nos com muntem la nostra convivència de forma que en tots els fronts possibles –educatius, culturals, socials, sanitaris, esportius, urbanístics,,,,- afavorim que tothom assumeixi totes les obligacions que els correspongui però que també se senti ciutadà i ciutadana, català i catalana de ple dret.

Perquè persistir en la desconeixença i en la passivitat ens condemnaria al desastre.