Gràcies!

El passat setembre es van reprendre les classes presencials de català per a adults després d’un llarg parèntesi de virtualitat. I, la veritat, tant alumnes com la majoria de professors ja en teníem ganes. Primer, perquè l’ensenyament i l’aprenentatge a través d’una pantalla es fa complicat, d’una banda, per aquell alumnat que no disposa del maquinari adequat ni dels coneixements tecnològics per dur a terme un curs d’aquesta envergadura i, de l’altra, pel professorat, que hem hagut d’aprendre a marxes forçades tot un nou sistema virtual d’ensenyar llengua.

I segon, volíem l’aprenentatge presencial, també, perquè el contacte directe amb els alumnes és vital. Poder parlar-hi cara a cara i mirar-los als ulls (de moment ens hem de conformar en veure’ls només els ulls) és la millor manera d’adonar-nos que són persones com nosaltres i que cadascun d’ells té unes necessitats concretes per aprendre la nostra llengua, sigui per tramitar l’arrelament al país o sigui per poder comunicar-se amb els nous veïns.

A cada inici de curs només sentim a parlar de xifres, tantes inscripcions, tants cursos... però al darrere de totes aquestes xifres hi ha les persones. Les que tenim a l’aula i que, una bona part, han arribat aquí travessant mars i muntanyes i que han deixat tot el que tenien per començar de zero. Perquè això és el que fan, començar sense res, la majoria sense el suport de la família i dels amics propers, sense l’estatus social que tenien, sense la terra i la cultura d’origen... Tenen por, se senten sols, indefensos i miren de sobreviure com poden. Tot i això, els queda la llengua. I el dol migratori, que tots pateixen amb intensitat variable (simple, complicada o extrema) depenent del tipus de migració que hagin fet. Quan aquest dol el viuen de manera extrema els produeix un estrès crònic múltiple o l’anomenada síndrome d’Ulisses (Joseba Achotegui, 2002). I totes aquestes persones amb el seu dol i la seva llengua o llengües són els que tenim a classe, perquè malgrat l’odissea per arribar fins aquí encara tenen ganes d’aprendre català.

I nosaltres, tots plegats, què els podem oferir? Empatia, respecte —sobretot— i intercanvi. Parlem-los en català perquè se sentin més integrats, però també interessem-nos per la llengua que parlen i per la seva cultura. Aprendre tan sols a saludar o a donar-los les gràcies en la seva llengua és un pas que ens hi acosta. És un gest que agraeixen. Els brillen els ulls i els arranquem un somriure si ens senten dir «iarama», «iereief», «xúkran», «multumesc», «spaziba», «xukria», «xiè-xiè»... I també, ajuda a desfer malentesos culturals. Si un colombià ens diu que «busca camell» no penseu el que no és... només busca feina.

Tenen molt a dir i a compartir. Fem un pas endavant?