Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Grau o la força de la música. Camera Musicae, una gran orquestra per a una gran temporada

Nova temporada. Beethoven serà l’eix vertebrador, al costat de Sibelius, Stravinski, Dvorák, Txaikovski, Chopin... I peces tan populars com la Inacabada, els Carmina Burana i la Música per als Focs Artificials

Diari de Tarragona

Whatsapp
La Mirada. Per: Antoni Batista

La Mirada. Per: Antoni Batista

Sergiu Celibidache és considerat el millor director d’orquestra dels nostres temps. El seu llegat artístic té una bona representació catalana. Jordi Mora és el seu deixeble més estimat i, després de treballar 18 anys amb ell, ha transmès la seva manera sublim d’entendre la música a les últimes generacions dels conductor. Tomàs Grau és el millor model, jove però madur, captingut però valent, capaç de dirigir de memòria partitures que llegeix per primera vegada, i amb una carrera internacional que ja l’hi està trucant a la porta.

El mestre Grau va crear l’Orquestra Camera Musicae (OCM), que el proper 12 de maig clausurà la seva sisena temporada de concerts al Teatre Tarragona, coincidint amb l’anunci de la setena. L’OCM va sorgir el 2006 de la tenacitat de Grau, dotat d’una musicalitat natural perfeccionada pels estudis al Conservatori de Barcelona, a l’Escola Superior de Música de Catalunya i en els Wiener Meisterkurse. «Volia omplir un buit de programacions simfòniques a les comarques de Tarragona. Vam crear l’orquestra amb aquesta funcionalitat inicial, però hem crescut molt, anem guanyant públic, i a més a més de la temporada al Teatre Tarragona fem concerts a Reus, Vila-seca i el Vendrell, i tenim també un cicle al Palau de la Música Catalana».

La seva idea d’orquestra és ben original i ben seva, com seves són les programacions. «Hi ha tradicions alemanyes, americanes, angleses... Jo volia tocar d’aquí, a la mediterrània, amb un so que respiri, amb balanç i fraseig, el fraseig és molt important! -exclama- sense passar-se de decibels. I des d’una base sòlida, convidar artistes reconeguts internacionalment i promoure joves talents, amb obres del repertori universal i altres obres dels seus autors no tan conegudes, però de gran valor compositiu». 

El darrer concert de la present temporada, dirigit per Grau, resumirà aquesta voluntat, amb Albrecht Mayer, oboè solista de la Filharmònica de Berlín, i la Setena Simfonia de Beethoven, en la línia d’anar fent la integral de les simfonies fins que el 2020, 250 aniversari del seu naixement, tanquin amb la Novena. Ajuda a consolidar el desideràtum sònic el concurs de directors tan enormes com Antoni Ros Marbà, Salvador Mas, principal director convidat la temporada en curs i la vinent, i Edmon Colomer, que dimarts passat va dirigir al Teatre Fortuny de Reus una Segona de Beethoven memorable, rotunda, excel·lentíssima. Abans, una primera part Mozart amb la soprano tarragonina Sara Blanch, de veu amb molts registres, educada als cims aguts i amb una tremenda vis dramàtica.

Per a la temporada vinent, els programes continuen amb Beethoven com a eix vertebrador principal, però amb bones dosis de Sibelius, Stravinski, Dvorák, Txaikovski, Chopin... I peces del repertori més popular de la música clàssica com la Simfonia Inacabada de Schubert, els Carmina Burana de Carl Orff i la Música per als Focs Articials de Händel. Destaquen entre els convidats el pianista Alexander Melnikov, la soprano Ainhoa Arteta i el director Rinaldo Alessandrini, entre altres primeres figures. Acabarà la temporada amb el mestre Grau al podi i la Cinquena de Beethoven, segurament la simfonia més coneguda del catàleg, banda sonora del desembarcament aliat a Normandia per desterrar el nazisme.

Els músics de l’OCM són excel·lents professionals tots, i junts fan el bon art que només s’aconsegueix des de la tècnica i l’entusiasme que desborden. A més a més, «l’orquestra no perd de vista que és un grup humà, amb molt bon clima, pensament positiu i ambient familiar», diu el mestre, que tanmateix mana el que ha de manar quan al damunt del podi sap que està sol i que els que estan un graó més avall són vuitanta en el repartiment de responsabilitats. És bonic de palesar aquest bon rotllo després de fer bona música, quan, al final dels concerts, els professors de l’orquestra se saluden, s’abracen o es fan dos petons.

Periodista
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Temas

Comentarios

Lea También