Gràcies, senyor Rajoy

Durant segles, tres concretament, part del poble de Catalunya desitjava o ha desitjat ser independent de l’Estat Espanyol. Actualment, si les forces polítiques que opten per aquesta alternativa guanyen les eleccions, es podrà emprendre el nou camí truncat des del 1714. Les enquestes –no sempre pronostiquen els vertaders resultats– però, ara per ara, donen com a guanyadors aquells que podran iniciar el difícil camí vers una nova Catalunya, una nova manera de fer política i assentar unes bases que enderroquin les velles maneres, per iniciar-ne unes de noves.

Gràcies a les continuades negatives del president Rajoy, els cinc darrers anys, els independentistes s’han multiplicat. A l’entrada de l’actual segle hom deia que només un 15% dels catalans ho érem. Actualment podem arribar a ser-ne la meitat o més. En escons, segons les enquestes, segur i, en vots, possiblement també. Per aquest motiu sempre s’ha negat la possibilitat de celebrar el referèndum i amb una clara indiferència vers el 80% dels catalans que el demanen.

El president Rajoy va optar usar els tribunals recaptant signatures contra l’Estatut de Catalunya i no, en canvi, contra altres estatuts d’altres regions que demanant el mateix, copiant alguns articles literalment. No va acceptar parlar d’un pacte fiscal l’any 2012 i tanmateix va tirar a la paperera les 21 propostes que li va lliurar a mà el president Mas, l’any següent.

Quan la Sra. Sánchez Camacho va proposar un nou pacte fiscal de Catalunya veient in situ la que podia arribar, se la van treure del davant, la van desautoritzar i li van advertir clarament que els catalans havíem de fer la política a Catalunya i sempre, això sí, seguint els preceptes ordenats des de la majoria absoluta del PP. I fa pocs dies el mateix ministre d’Afers Exteriors, el Sr. Margallo, observant que no se’n podran sortir negant i tornant a negar, va demanar diàleg i un pacte amb els catalans; al cap de dues hores va ser desautoritzat.

Aquesta darrera setmana la patronal, els bancs i caps d’Estat adverteixen que sortirem d’Europa, no es pagaran les pensions, patirem un corralito i, fins i tot, volarem pels «espais siderals». Qui se l’ha creu tanta misèria destructiva? Dels convençuts, no ens els podem creure ningú. Potser a algun indecís el poden enganyar però davant de tantes amenaces continuades, ja ningú no en fa gaire cas.

Que han de dir els grans empresaris de l’Ibex 35 que s’assignen sous milionaris? I els presidents dels bancs que van rebre milions i milions de diners públics per salvar els seus comptes? I alguns membres de les patronals més significatives, com Foment del Treball?

Tots ells saben que amb una legislació catalana, els milions que actualment els cauen del cel, s’han acabat. Saben que amb una legislació antiga i corrupta podem optar per entrar per les portes giratòries a algun consell d’administració, d’aquells tan sucosos i productius pels seus interessos només pel nom que representen i no per la feina que produeixen. Per què han de viure un risc d’entrar a un nou sistema que pot deixar-los al marge de tanta opulència?

Com ens diuen que sortirem d’Europa? Si sortim d’Europa significa que accepten de principi que Catalunya serà una República, ja que mentre siguem espanyols seguirem cobrant les pensions i operant pels bancs habituals.

La Sra. Merkel que mai res ha dit concretament de Catalunya, i coneix perfectament la voluntat i les tendències de vot dels catalans, hauria permès anunciar la inversió a la marca automobilística alemanya que opera a Barcelona de més de 3.000 milions? Permetrà que una Catalunya independent hagi d’encarir els cotxes alemanys fabricats aquí pagant els drets duaners? Per on passaran les taronges valencianes i els pebrots murcians i l’oli andalús? Que potser aniran a voltar per Madrid i sortir per Irun per arribar a Europa?

Gràcies Sr. Rajoy. Amb tanta tossuderia del no pel no, vostè haurà estat el primer valedor d’una Espanya independent. Els tribunals i la por no serveixen de gran cosa, davant la voluntat de milions de catalans que no acceptem pel carril –i per cert ben estret– que vostè ens vol abocar.

Quan Catalunya serà independent, li haurem d’aixecar un monument a la plaça de Catalunya de Barcelona que dirà: «Al president de l’Estat espanyol que per manca de diàleg ha propiciat la independència de la nació catalana».