Guantánamo a l’europea, no. El debat sobre els camps d’immigrants

Tot va començar així: l’intent frustrat d’un ministre alemany per expulsar Grècia de l’euro i l’arribada d’immigrants. Bé, la nit de l’expulsió fallida va ser abans de les vacances i els migrants van augmentar.

Les imatges estan als arxius: autopistes i vies de trens paralitzades perquè avançaven a peu centenars, milers d’homes, decidits a conquerir Berlín. Va ser l’estiu del 2015. Varoufakis descobria a Brussel·les que Europa era insensible a la seva victòria. I insensible ha seguit.

Després van venir els atemptats. París primer. El grup organitzat, majoritàriament joves belgues que va atacar la sala Bataclan, es va considerar que eren immigrants. Com a immigrants també van ser tractats els qui mesos després van activar les bombes de Brussel·les. 

Eren nascuts aquí, però s’havien format a la guerra de Síria i els sirians refugiats que buscaven la protecció europea van acabar a Turquia amb l’acord de l’Acnur. Després, van començar les lleis contra els traficants «d’éssers humans» que Itàlia i França apliquen contra els qui acullen o ajuden immigrants.

L’acusació a les ONG de cooperar amb les màfies quan salven vides al Mediterrani és un tema més recent. 

El darrer invent es diu «plataformes de desembarcament», els ports que busca Europa per concentrar immigrants, a fora i lluny. Es poden combinar amb ports d’aquí, però francesos i alemanys demanen garanties que els immigrants seran classificats sense poder sortir.

El 21 d’octubre de 2015, un mal dia

Així exactament va comencar l’estiu del 2015. Amb el rebuig d’Hongria de crear camps per impedir que els qui anaven venint entressin a Alemanya, pensant que la cancellera Angela Merkel els volia acollir. Orban es va negar a fer la feina bruta i aquella crisi també va tenir una minicimera a la mateixa seu on se celebrarà la reunió d’aquest diumenge. 

El 21 d’octubre del 2015 va ser un mal dia. Els presidents dels governs convocats no van deixar-se impressionar pel tàndem Juncker-Merkel. No van fer concessions, l’eix Visegrad (Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia) s’ha reforçat i Juncker es va menjant paraules...
Un any després va dir que la solidaritat no podia imposar-se, que havia de sortir del cor, però va acabar amenaçant amb 100.000 euros de multa per immigrant rebutjat.

El Brexit va acabar amb les pressions contra els països de l’Est per acceptar les «quotes». I aquí estem. Amb la lupa de nou sobre els governs del sud. Se’ls acusa de gestionar amb mà ampla les fronteres i deixar que els qui arriben vagin cap a París o cap al nord.

És la baralla entre París i Roma que ha precedit la crisi de l’Aquarius: «Les decisions unilaterals no són la solució», ha dit Avramopoulos, el comissari d’Immigració. I l’advertència val també per al nou govern Sánchez.

La Unió Europea ho reclama tot: patrullar amb guardes seus per les fronteres nacionals, poder retornar al sud qualsevol immigrant descobert sense papers al nord durant vuit anys i crear centres exteriors on immigrants i asilats esperin un país d’acollida o un país de retorn.

No està clar si és legal, però tranquil·litza poc saber que el comissari de l’Interior explica que aquests camps no seran el «Guantánamo d’Europa».

El ministre Josep Borrell ha dit a la Cadena SER que camps a l’exterior «ja n’hi ha», i és cert. Però el seu govern no hi era quan es va fer el pacte amb Turquia. 

Esperem que els problemes de la cancellera Merkel no ens impedeixin notar la diferència perquè, ho vulguin o no, el primer test el tenen a Brussel·les. 

Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadenar Ser a Brussel·les des del 1998. Acaba de ser reconeguda amb el premi Ernest Udina a la trajectòria europeista.