Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

‘Història mundial de Catalunya’ en un país desconegut

Vincles. L’Espanya dels Reis Catòlics era confederal, Ferran parlava català, Carles I passava temporades a Barcelona i el seu fill, Felip II, tenia clar que quan venia aquí no era el rei d’Espanya, sinó el comte de Barcelona

Antoni Batista

Whatsapp
‘Història mundial de Catalunya’ en un país desconegut

‘Història mundial de Catalunya’ en un país desconegut

Molta gent s’omple la boca amb la paraula «Catalunya», de l’elogi al blasme i de l’amor a l’odi. Amb un denominador comú massa freqüent de desconeixement del que es parla. Entre la Catalunya autonomia constitucional i la Catalunya república independent, hi ha un buit d’això que ara en diuen «relat», que la Història mundial de Catalunya, un best-seller contra pronòstic ja en segona edició, ens ajuda a reconstruir. Després de llegir-lo, segur que ja no vivim en un país desconegut

El professor Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB, amb un currículum d’excel·lència intel·lectual, ha estat l’arquitecte d’un volum de 977 pàgines, en el qual un centenar d’experts en els temes que aborden expliquen en capítols monogràfics, que comencen i acaben, què som en el món.

El món, dimensió certament tan rodona com el melic però de visió molt més amplia i oberta. Un llibre espectacular, que a vegades es llegeix amb l’avidesa que arrossega la novel·la, que recorre el país abans que fos país, de la prehistòria a la posthistòria de la qual som víctimes. Comença a l’home de Talteüll, el 450000 aC, i acaba a la declaració d’independència.

La part tarragonina hi surt tan reeixida com es mereix, massa sovint injustament subsumida per un concepte de «Catalunya Nova» que ignora que Tàrraco va ser la segona capital de l’Imperi en el moment més expansiu, ric i culte de l’emperador August. Tot això, els de Tarragona ja ho sabien, i només cal passejar per la ciutat i els encontorns per capbussar-nos en la nostra llatinitat. Però fora d’aquí, entre els que no van més amunt de Guifré el Pilós i els que es pensen que Barcelona disputa a Reus la cocapitalitat amb París Londres, Tarragona segueix sent una ciutat de províncies habitada per provincians i turistes de poca capacitat adquisitiva, altrament dits «d’espardenya».

La Història mundial de Catalunya fa justícia a Tarragona, amb interessantíssims articles d’Isabel Rodà, Jaume Noguera, Jordi Castellví, Josep M. Nolla, Josep M. Macias, Cèsar Carreras, Josep M. Nolla, i Alessandro Ravotto. La Dra. Rodà, en el text introductori, enuncia «la primera multiculturalitat», la situa en un epicentre tarragoní, i fa pensar que aquí arrenca una tradició en aquest sentit de convivència entre diferents que ha anat recorrent la història i construint una identitat d’acord amb la diversitat. De l’any 0 a l’any 2019, en el qual podem anar pel carrer sentint parlar regularment un mínim de cinc llengües.

A tomb d’aquest fil, a Catalunya hi havia una escola de traducció anterior i superior a la tan coneguda de Toledo, i el pactisme i la navegació van eixamplar fronteres, incorporant cada cop més tones de diversitat que, alhora, consolidaven unes estructures fiscals, de lleis i drets i de govern, que fan plorar quan savis d’allà ens donen lliçons sobre la constitucionalitat 1978 de les nostres institucions. L’Espanya dels Reis Catòlics era confederal, Ferran parlava català, Carles I passava temporades a Barcelona i el seu fill, Felip II, tot i que era més repatani, tenia clar que quan venia aquí no era el rei d’Espanya sinó el comte de Barcelona. Una part d’aquesta història, molt ben explicada al llibre d’història que comentem, és a l’arrel del conflicte entre austriacistes i borbònics del que penjava l’altre conflicte patriòtic que avui repunta.

La conclusió que en acabar el llibre es treu, en presentista present, és que sí que som, naturalment que som, però som molts i diversos i la relació amb l’Espanya de matriu castellana té com a mínim tantes arrels i vincles afectius, comercials i polítics, com imposicions, bombardejos i repressions, de Felip V al 155, passant per Franco es puguin comptabilitzar. Aquí es van inventar les «identitats compartides» que van explotar Joan Maragall i el seu net Pasqual en presidir la Generalitat, i que va posar en circulació mundial Vaclav Havel. Una altra cosa és negar el dret d’autodeterminació, que no té per què ancorar-se en cap història i que té el dret de sobrevenir en funció de majories democràtiques. Negar-ho seria aturar la història a conveniència, com a conveniència la interpretem.

Excel·lent llibre per conèixer-nos millor, que tant de bo que el professor Riquer pugui traduir per tal també de fer-nos conèixer i d’exaltar la comprensió mútua en hores baixes.

Antoni Batista és periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También