Ho confesso, estic adoctrinat

Ens han pres el pèl i els quartos. Patim tal sentiment després de repassar en perspectiva les dècades viscudes en aquesta democràcia tan evidentment imperfecta i el relat que el poder ens ha col·locat, fet com un vestit a mida. No nostre, és clar, sinó escaient als seus interessos, exclusivament.

Sense que puguem al·legar majúscul grau de sorpresa en la conclusió, resulta que hem estat brutalment adoctrinats. I així ho reconeixem. En efecte, adoctrinats i amb el coco menjat, tal com sostenen els propagandistes de la trinxera dialèctica aliena, gent que va sobrada d’intransigència i barra.

D’arguments, ja seria més discutible. De ganes de negociar o de mostrar mínima empatia pels plantejaments del proïsme, bé, millor deixem-ho estar, que encara viuen sota els deliris de grandesa dels acostumats a creure que són imperi i porten força malament l’evidència del seu irreparable declivi de segles. Val més que tornem a l’essència, no fos cas que ens perdéssim per les branques o les infinites derivacions que hi ha sobre el que avui ens ocupa.

El cas és que estem adoctrinats, tornem-hi. I un xic emprenyats, si admeteu la franquesa. Empipats per la manera com es van aprofitar de nosaltres quan tocava cloure un règim tan miserable en tots els aspectes com el franquista, erigit després d’un il·legítim sollevament militar i quatre dècades, que es diu aviat, de terror, aniquilació de l’adversari i altres delicadeses.

Si voleu podem emprar eufemismes i camuflar l’evidència, però la realitat és la que va ser, una calamitat completa. En fi, el dictador mor al llit, solta allò que ho deix tot lligat i ben lligat a manera de profètic testament i, càndids de nosaltres, amb la por ben calada al cos, arribem a creure que engeguem una democràcia.

Tantes ganes teníem de despertar d’aquell malson quasi etern que no vam posar cap mínima condició. Ni vam passar comptes, ni vam exigir depuracions, ni res que se li assemblés. Fugim i prou. Mentrestant, els poderosos de costum, realment els de tota la vida literal, es van repartir el pastís, fos judicial, econòmic, mediàtic o executiu. Se’n van sortir de conya i a la resta ja ens anava bé viure a Bàbia, convençuts que allò era realment una democràcia com cal.

Com n’estàvem d’enganyats. O d’adoctrinats. Cadascú et col·locava un sopar de duro, una entelèquia, una promesa incomplerta i t’arribaves a creure, per exemple, les bondats del bipartidisme fins que t’adonaves que només són dues cares de la mateixa moneda. Per no parlar del presumir amb el coi de l’Estat de les autonomies que servia per diluir les nacionalitats històriques. Ens estendríem a bastament en el repàs del panorama, d’aquest sistemàtic engany.

Les benes als ulls poden durar eternitats, com per creure, continuem amb els exemples, que l’Estat pot arribar a seure a una taula de negociació quan són negats per natura i voluntat o que poden acabar amb aquesta catalanofòbia tan rendible, aquest impuls visceral i primari que tan bé els va per tapar, bàsicament, que vagin del tot despullats, les seves misèries i corrupcions. 

Hem trigat a adonar-nos, però resulta que estàvem adoctrinats pel seu discurs oficial, tan fals, teatral i convenient a la seva postura de força i domini. Havíem de callar, pagar les festes i prou, i quan hem alçat el dit en senyal de defensa, no ja de protesta, a sobre tenen el valor de proclamar que ens han adoctrinat.

La doctrina no provenia de la meva minoria, sinó dels majoritaris i els seus interessos, ves per on. D’aquí, tot el que vivim, disbarat sobre disbarat, sense que veiem per enlloc -i mira que som autocrítics- on són les nostres gravíssimes faltes. En canvi, els qui ens diuen adoctrinats s’han fet farts d’adoctrinar-nos a voluntat. I se n’han sortit amb un respectable percentatge de població.

Continuaran dient-li democràcia al que no ho és, separació de poders a la farsa i desitjant només que no els deixem sense la locomotora de la seva entrampada economia. És això, oi? I els adoctrinats som nosaltres. No em feu riure, que no és cap broma.

Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.