Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Homenatge a les infermeres. Sense elles, la pandèmia ens hauria passat la mà per la cara a tots

La guerra contra la Covid-19 ha estat cosa de dones. També d’homes però la proporció és evident: dones a les caixes dels súpers, dones que netegen, dones cuidant els avis a les residències, dones curant els malaltsLa mirada

NATÀLIA RODRÍGUEZ

Whatsapp
NATÀLIA RODRÍGUEZ

NATÀLIA RODRÍGUEZ

Ahir, 12 de maig, se celebrava el dia mundial de la Infermeria. Coincidint amb la data de l’aniversari de la Florence Nightingale, el calendari ens diu que ahir tocava recordar-nos de les infermeres (i l’ús del gènere femení és alhora polític i sensat, ja que la immensa majoria són dones).

Fins ara, era una data que poc o menys no tenia major transcendència. Ni tan sols Google ens feia el dibuixet pertinent per assenyalar el dia. Les infermeres eren, com d’altres, com tantes professions que es dediquen a cuidar de les persones, un col·lectiu més que com més lluny millor, que no vols escoltar perquè et fa basarda i ves què sé jo de les seves condicions labores i saps què... que millor mirem cap a una altra banda.

Aquestes dones ens permetran també recuperar la vida, no la d’abans, que ja és passat, i el que cal aprendre és deixar el passat al passat

Sempre hem mirat cap a una altra banda. I aquest és el problema. Perquè la Covid-19 ens ha posat davant dels nassos l’evidència: sense elles, sense les infermeres, sense les auxiliars clíniques, sense les cuidadores... sense elles, aquesta pandèmia ens hauria passat la mà per la cara a tots, o a molts més dels milers que l’han patit. Perquè la famosa guerra contra la Covid-19 ha estat cosa de dones. Si i d’homes... però voleu saber...jo crec que la proporció és evident: dones a les caixes dels supermercats, dones que netegen, dones que prenen cura dels avis a les residències, dones que curen als malalts, dones que preparen els menjars...

Dones que fan el que han fet des que el món és món: cuidar els altres. I ara resulta que tots tenim clar que el valor econòmic més important i que més hauria de cotitzar a la borsa és el treball d’aquestes dones. Si jo fos l’amo de Repsol o del Banc de Santander m’ho repensaria. Perquè ells també depenen d’elles.

Aquestes dones ens permetran també recuperar la vida. No la d’abans, no cal, la vida d’abans és el passat i cal aprendre a deixar el passat al passat. Ens diran que ens cal canviar de paradigma com si sabéssim què coi és un paradigma.

No sé què recuperarem, la vida si, la vida que ens permetrà recuperar la por, la paranoia, l’ansietat i la necessitat.

I un cop més veurem que les primeres en recuperar el garbó seran elles perquè no els tocarà un altre remei. Les mares que ja fa dies que fan de mestres, d’infermeres, de treballadores, d’amants (que també toca) de dones de fer feina... tots els papers de l’auca, fan les mares, totes elles seran les primeres en sortir i plantar cara a l’invisible. No els toca altre remei.

La Florence Nightingale va fundar una professió en plena Guerra Mundial (la primera) que era la constància d’una frustració: si les dones no podien ser metges, almenys podrien ser infermeres.

Les primeres en sortir i plantar cara a l’invisible seran elles: les mares que fan de mestres, de treballadores, d’amants, ... tots els papers de l’auca

La meva mare ho era. Tinc amb mi el seu títol de l’any 1958 escrit amb tota aquella floritura barroca meravellosa del segle passat i els certificats de les seves notes (tot Notables que en dèiem abans). Era una infermera que hauria volgut ser metge però a qui l’època no li va permetre ni somiar-ho.

La meva primera disfressa

Recordo que la meva primera disfressa va ser d’infermera amb la capa blava i el davantal blanc, anava a jugar a l’antiga Sanitat els dissabtes al matí mentre la mare treballava, curiosa per tocar aquells instruments que semblaven de tortura, les cadires anatòmiques, el despatx de fusta del doctor Allué amb la seva cadira especial, les llums del doctor Naster (otorrinolaringòleg) i els seus miralls, la sala de raigs X dels doctors Pons i Ventosa, arxius de vacunacions fets a mà, olors químiques dels alcohols i dels èters, botelles que contenien líquids amb noms tots ells impronunciables.

En definitiva, un món de medecina que encara no era moderna però havia deixat enrere el passat. Un món que exigia ciència, proves, eficàcia. Un món que també van construir les dones, moltes dones.

A elles, ahir i aquests dies de pandèmia però també de redescoberta, el nostre homenatge, perquè les infermeres ens han salvat la vida.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Natàlia Rodríguez va començar a exercir al ‘Diari’. Va treballar a la Comissió Europea i col·labora a diversos mitjans. Viu entre París i Barcelona.

Temas

Comentarios

Lea También