El Tiempo
Estado Carreteras
Whatsapp
Encuesta
Directorio Empresas
A ningú se li escapa que una de les batalles més aferrissades del pròxim dia 26 de maig es lliurarà a Barcelona. La capital del país ha tingut 3 governs diferents les darreres 3 legislatures i n’encara una quarta on, si les enquestes no van errades, podria arribar el quart. Unes eleccions tacades, marcades i condicionades, un cop més, per la repressió, encarnada en la figura de Quim Forn, pres polític a Soto del Real, i cara visible d’una candidatura de Junts per Catalunya que, aquest cop sí, ha aconseguit cosir les dues ànimes que lluiten pel control de l’espai polític: la puigdemontista amb Elsa Artadi i Forn, i la del PDeCAT amb Neus Munté.
I n’hem tingut prou amb menys d’una setmana de campanya per veure que hem entrat de ple en un nou escenari en què els dos grans partits independentistes tornen a confrontar-se –públicament– per primera vegada des que l’any 2015 formessin la coalició Junts pel Sí. Si en les darreres cites electorals havien enterrat la destral de guerra en un pacte no escrit de no agressió, conscients que l’entesa postelectoral era una obligació, ara aquest escenari ha canviat i ni a Maragall ni a Artadi els cauen els anells si han de carregar contra el seu soci de govern a la Generalitat.
Maragall o Colau?
Si hi havia un bé preuat i desitjat durant aquest darrer any era qui arribaria als darrers 100 metres erigint-se com l’alternativa a l’actual alcaldessa. Finalment el cridat a disputar aquesta batalla final és el candidat republicà, que es batrà amb una Colau que ha de trobar una nova fórmula d’èxit, ara que el factor de la il·lusió pel canvi del sí se puede ha topat de cara amb la realitat de pilotar un transatlàntic com el barceloní. Durant el seu mandat: gentrificació turística i boom del preu de l’habitatge. Li queda, però, el vincle amb una Barcelona obrera que se la sent una dels seus. Però entre aquest duel de Maragall o Colau, s’hi cola una tercera via: Maragall i Colau. Un pacte entre totes dues formacions per formar un govern sòlid a la ciutat és una opció més que factible que comença a córrer pels cercles de la capital, i on el PSC de Jaume Collboni podria tenir alguna cosa a dir.
Operació seduir l’‘establishment’
A la dreta, dues opcions pensades per captar el vot de l’upper diagonal més conservador. Dos paracaigudistes. El primer, Manuel Valls, caigut de sobte a la política barcelonina, ha estat la demostració més gràfica que els poders fàctics tan aviat t’eleven a l’Olimp com et deixen caure a les profunditats de la indiferència. Com si fos un candidat d’un sol ús, va començar sent l’alternativa de les elits per la reconquesta de l’Ajuntament i ara, despullat d’aquesta cobertura, s’ha acabat convertint en aquell ciclista que buida totes les energies esprintant al primer port i se li acaba fent tan llarga l’etapa que l’acaba atrapant tot el pelotón. Bé, tots menys Josep Bou, el candidat més excèntric. Amb 8 cognoms catalans, carnet d’exmilitant de la ultradretana Fuerza Nueva, i exparacaigudista a la Legió espanyola, aquest forner de professió lluita contra corrent per salvar els mobles d’un Partit Popular condemnat a lluitar pel descens.
A la caça de l’indignat
I la darrera pugna serà la de qui aconsegueix el vot independentista dissident; el que escapa dels dos grans. Se’l disputen el projecte col·lectiu que encapçala la cupaire Anna Saliente –la rookie d’aquests comicis– que s’està estirant com un xiclet durant una campanya on va de menys a més, i l’outsider Jordi Graupera, que busca fer forat entre el dolor d’un independentisme que encara no ha aconseguit comprendre què ha passat en aquest país els darrers mesos. Centrat en l’eix nacional i la regeneració de lideratges, defensa que no és de dretes ni d’esquerres. Una sentència darrera la que sempre s’hi acostuma a trobar la dreta.
* Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació
política a la Universitat Pompeu Fabra.
