I ara què? Contents i a callar

Tots estem molt contents per l’absolució dels 3 del Vendrell, un resultat que esperàvem des del primer dia. Però ja està. Hem de deixar-ho aquí? Tot el que hem passat... n’hi ha prou amb l’absolució? Està molt clar que ha estat importantíssim, però el camí ha sigut massa llarg. Sense tenir proves evidents, tots els poders fàctics se’ns van tirar al damunt, com a llops amb set de sang.

Hem de recordar també que inicialment teníem l’Ajuntament de Barcelona (l’anterior govern) i la Generalitat, juntament amb el fiscal, acusant els nostres fills d’uns fets irreals segons s’ha demostrat. Ells eren carnassa per al moment que estàvem vivint. Afortunadament, tant l’Ajuntament com la Generalitat, sota els nous governs, retiraren les seves acusacions. No oblidem que el Pere, el David i el Jaume van estar detinguts a la comissaria de les Corts de Barcelona, des del dijous fins al diumenge, quan van portar-los a declarar a la Ciutat de la Justícia. Van sortir a les 21?hores (van estar 72 hores detinguts, el màxim de temps possible en una comissaria), pendents tots aquests dies de si entrarien en presó preventiva o no. Això va ser un malson insuportable, per a tots nosaltres.

Després van haver d’anar al jutjat un cop per setmana a signar, durant sis mesos, per evitar un possible risc de fuga. Els demanaven sis anys i mig de presó i una multa de 8.000 euros... increïble, però cert. La tortura ha durat gairebé quatre anys, fins que ha arribat el judici. I no parlaré del que s’ha hagut de pagar per tot plegat, ja que en el fons és el menys important.

Potser algú hauria de fer una comunicació als perjudicats (l’artífex de l’operació és un tal Felip) com a mínim de disculpes, ja que, pel que sento i em diuen, els que han perdut no es fan càrrec de res; t’han fotut la merda a sobre i s’acaba (perdoneu l’expressió) «pagant i a callar».

Josep Mañé Nin

(El Vendrell)