I ara qui governarà? Guia ràpida per entendre les negociacions

Ara tornen -si és que mai han marxat – les declaracions, contradeclaracions, acusacions i retrets, una de les obligacions del periodisme és destriar el gra de la palla i ajudar a entendre què hi ha de sòlid darrere de tant soroll. Heus aquí un intent en tres actes.

Què ha passat?

Que l’independentisme, si encara podem ser agosarats de considerar-lo com un bloc agrupable, ha tornat a guanyar les eleccions. I ho ha fet de manera encara més contundent del que fins i tot ells mateixos s’esperaven: un 52% dels vots. Una molt bona notícia en un molt mal moment. També ha passat que les eleccions ens deixen un panorama fins ara insòlit: Esquerra Republicana ha quedat per davant de l’espai postconvergent majoritari. Per la mínima, cert, però prou com pel que això comporta en el fràgil equilibri intern de l’independentisme. Una estabilitat que, de fet, torna a dependre de la CUP, que torna reforçada i amb els números favorables per condicionar el nou govern i la majoria parlamentàri que el sustenti.

Ara bé, també hi ha una darrera evidència, gens menyspreable: els tres espais (sobretot els dos majoritaris) arrosseguen fisures, recels i enemistats prou considerables com perquè calgui tenir-les en compte en l’equació que ens ocupa, no només en l’eix emocional sinó també el polític.

Què està passant?

Que estan negociant. I ERC ha preferit fer evident un canvi de tendència respecte la darrera legislatura i ha tancat ja un acord marcadament d’esquerres amb la CUP (9 diputats), deixant per després l’entesa amb Junts (32 diputats, només un menys que els republicans). Davant d’això, aquests s’han sentit menystinguts i humiliats, i no van votar Pere Aragonès en els dos primers plens d’investidura. El malestar es feia evident amb el to dur i contundent del seu discurs al Parlament contra els republicans i el pacte amb els cupaires. I hom es preguntarà, per què no s’entenen? Què fa que no es posin d’acord? De portes enfora, el desajust es focalitza en el paper i el pes polític del Consell per la República, l’òrgan que lidera l’expresident - i eurodiputat de Junts - Carles Puigdemont. Ara bé, el rerefons és força més complex, i hi entren en joc els recels abans mencionats, la disputa per les quotes de poder i, evidentment, el model de país que dibuixa el pacte dels dos partits d’esquerres, lluny dels postulats de bona de l’espai polític que encapçalava Laura Borràs en les passades eleccions. Tot i això, però, segueixen negociant.

Què pot passar?

A hores d’ara ho podem reduir a tres escenaris possibles. El primer, i més probable, és que ERC i Junts s’entenguin. Que acordin un rumb de legislatura, que es reparteixin els càrrecs de govern al 50% i que Pere Aragonès sigui el 132è President de la Generalitat. El primer d’ERC després de la guerra.

La segona opció és que les converses s’encallin i Junts opti pel que apuntava el seu secretari general, Jordi Sánchez, aquest cap de setmana: investir Pere Aragonès però no entrar al govern. Si això passés, els republicans quedarien en una situació d’extrema fragilitat, depenent del seu suport i el de la CUP per tirar endavant la legislatura. Una situació poc probable, si a més tenim en compte que l’espai post-convergent difícilment es pot permetre a aquestes alçades renunciar als càrrecs que suposa controlar la meitat del govern.

I el tercer i últim escenari és que Junts tingui la temptació de forçar unes noves eleccions. Una voluntat que es pot veure incentivada per la possibilitat d’absorbir part dels gairebé 80 mil vots que va sumar el PDeCAT, que els podrien permetre disputar la victòria mínima que ara té ERC. Però ja sé sap que la política és de tot menys una ciència exacta, i convindria no menystenir l’esgotament d’uns votants que fa temps que veuen amb estupefacció els últims espectacles de la política institucional catalana.

Ah, i un últim detall gens menyspreable: que unes eleccions costen molts diners.