Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

I demà què?

Les Quatre Pés, o les eleccions municipals i la supervivència econòmica de la Tarragona del futur
Whatsapp

La imminència de les eleccions municipals aguditza el debat entorn diversos camps. Un d’ells ha de ser l’econòmic. Però no només en la gestió dels propers i probablement difícils anys finals de l’actual crisi, sinó que ha d’estendre’s molt més enllà, concretament en el futur a llarg termini de la base econòmica de Tarragona. És a dir (quasi res!) plantejar-nos de què viurem/viuran els tarragonins d’aquí 10, 20 o 50 anys.

Pot ser que sembli que, simplement, això és especular sobre un futur massa llunyà, en el que infinitats de variables són possibles i per tant, cal esperar fortes desviacions entre previsions i realitats. Cert. Però també és cert que, sovint, les situacions que emmarquen un entorn social i econòmic en les dècades a avenir depenen de decisions, de vegades aparentment menors, que ara mateix s’haurien d’anar prenent.

Amb crisi o sense ella, la base econòmica dels habitants de Tarragona s’hauria de basar en les tres “Pes”, és a dir, Port, Petroquímica i Pedres. Entenguem per “Pedres” un sector turístic de qualitat (cultural) atret per una oferta que graviti entorn el patrimoni històric i monumental de la ciutat.

Tant de bo ens calgués afegir quarta i una nova “P”, de “Possible”, és a dir un sector que ara no existeix o no és aparent però podria arribar a esdevenir-se qui sap si en forma d’una o diverses activitats empresarials noves o renovades, que parteixin del territori, que decideixi establir-s’hi o ambdues coses alhora. Com encaren els diferents candidats amb expectatives de govern, el foment a llarg termini de la nostra base econòmica, de les nostres “Quatre Pés”?

Ballesteros, que té a l’abast un tercer mandat, és plenament conscient de que cal treballar a favor de totes les “Pes” i sens dubte ho farà si el ciutadà li renova el govern. Però les colossals estructures que Schwartz-Hautmont construeix al port es destinen a Anvers o a Houston, no a Tarragona. O que parla d’un Museu de la Química, però potser s’oblida que tot el sector químic pot ser aviat tan pretèrit com les glòries de Tàrraco, cosa que ens podria treure de sobre fàcilment a trenta o quaranta mil habitants. Poc prometedor futur, la veritat.

L’ombra d’apatia i manca de convicció que projecta el candidat socialista enterboleix l’esperança d’acompanyar amb resultats tangibles qualsevol acció que emprengui, cosa que malauradament ha demostrat sobradament, sense que la realitat d’haver hagut de gestionar la fase pitjor de la crisi l’exoneri d’algunes sospites d’incompetència.

Abelló parteix de l’avantatge de conèixer perfectament el teixit econòmic de la ciutat. Però no deixa de ser un home teledirigit com molt bé sap en pròpia carn la militància convergent local. Segurament sigui un bon instrument per gestionar aquí la política general del seu partit, com per exemple la desconnexió decorosa amb temes com el secessionisme adolescent o les pràctiques corruptes generalitzades en la família del pare fundador. Però d’ell no resulta previsible, per exemple, que mogui un dit per a ampliar l’oferta portuària de Tarragona per por a molestar els seus amos “d’en allà”. El Port de Tarragona, en mans convergents, sembla que no aspiri a res a banda de ser una sucursal subsidiària de Barcelona, especialitzada en tràfics molestos, banals o les dues coses. Recordem la consolidada impotència en atreure cap ruta de creuers, com si les contínues aparicions en trobades comercials internacionals siguin explicables tant sols que per fer callar les preocupacions d’alguns.

Alejandro planteja la incògnita de l’experiència. Ningú dubta de la seva inesgotable energia i capacitat de treball gairebé sobrehumana, però se’n desconeix la vàlua real com gestor. Més enllà d’aquesta poc irrellevant incògnita, en el seu haver té la confiança que inspira una actitud dinàmica i ambiciosa, que combina el coneixement dels problemes del dia a dia amb la visió estratègica i d’ample abast. Pot ser que alguns hagin de tapar les sigles sota les que es presenta per a votar-lo, però cada cop són més els que saben que és la millor persona que ara mateix tenim per a anar sortint de la grisor, l’apatia i la carrincloneria que tan de mal ens han fet en el passat i que tan ens poden perjudicar en el món del futur.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También