I diuen que s’està acabant l’aigua...

Rescato de l’arxiu una entrevista que Ima Sanchís va fer el juliol de 2015 a la contra de La Vanguardia al fotoperiodista especialitzat en política de l’aigua Balazs Gardi. El titular posa els pèls de punta. «És una veritat que fa por: se’ns acaba l’aigua». És evident que aquest diagnòstic resulta insòlit aquests dies que ens ha caigut el cel al cap. La gran majoria, per no dir la totalitat, de litres per metre quadrat que han plogut es perdran al mar. I després diem que falta aigua. El que falta és gestió de l’aigua. Balazs Gardi esmenta alguns exemples d’aquesta contradicció: «He vist nens morir a les clavegueres per beure aigua contaminada mentre a Dubai fan camps de golf», explica. Cada botella d’aigua que arriba en helicòpter als soldats americans costa entre 25 i 50 dòlars. No anem bé. Ja em perdonaran, però ara que torna a estar d’actualitat parlar de Franco m’han vingut al cap les imatges del No-Do amb el Generalísimo inaugurant pantans. A les casernes militars, a Franco l’anomenaven de broma el general rana perquè saltava de pantà en pantà. Era tal la dèria del dictador pels pantans que n’hi va haver un (el d’Entrepeñas) que el va inaugurar dues vegades. Quan el ministre d’Agricultura, Tomás Allende García-Báxter, va advertir de l’anomalia, Franco amollà: «La gente no se fija en fechas ni tonterías».