I si fem números?

Ja tenim al davant unes noves eleccions i la maquinària propagandística dels partits va a tot drap. Una altra vegada tenim el soroll electoral amb el qual els diversos partits polítics intenten seduir l’electoral, tot sovint amb un cert desenfocament de la veritat, potser per fer-la assumible a una ciutadania aclaparada per la realitat: la trista realitat. És un bullici que per a res no té en compte els problemes reals del país i les preocupacions de la majoria de la població. Enquestes més o menys elaborades a banda, és la falta de llocs de treball i de remuneracions adients allò que més inquieta una capa molt àmplia d’una població que veu créixer les desigualtats socials.

La corrupció en la qual el país està immers també intranquil·litza, però molt més la impunitat en la qual es mouen les classes privilegiades, els més barruts. L’encaix Catalunya-Espanya igualment alarma, malgrat que amb la desinformació amb la qual es desenfoca el tema només ho fa des de la temença a perdre els recursos econòmics catalans que serveixen per tapar tants forats.

De la Constitució, que massa sovint s’utilitza com a arma llancívola, només se’n parla quan es fa servir per a determinats interessos, no per evolucionar-la com caldria. Una altra qüestió punyent és el deute que té el país, a més dels desajustos pressupostaris, cosa que ens recorden des de Brussel·les amb insistència. I, al davant de tot això, com actuen els partits majoritaris?

Per un costat trobem un PP que es vol assenyalar com el partit de l’estabilitat i del progrés, quan els números econòmics el contradiuen. El PSOE intenta mostrar-se com a alternativa de poder, malgrat que transmet diverses tendències en l’àmbit de grup. Alhora, Podemos lluita per un espai electoral d’esquerres que pot ampliar si realment aconsegueix unir un major ventall de partits, mentre està immers un procés d’inestabilitat interna.

Ciutadans planteja una nova forma de fer política de caràcter nacionalista, això sí, de nació espanyola. En referència a les passades eleccions tot sembla igual, però no és el mateix. Les diverses propostes poden arribar a afirmar qualsevol cosa, ja que sembla que tot s’hi val en eleccions, malgrat que la realitat que a Espanya sostenen les xifres, té el valor de situar-nos on som.

En l’àmbit econòmic el govern del partit del PP ha doblat el deute públic, situant-lo al voltant del 100%, tot i haver inclòs en el càlcul del producte interior brut alguns conceptes força dubtosos. Sí, el país té un deute d’un bilió d’euros, que no és poc, i que resultarà impagable, segons els experts.

Alhora, els cabals de la Seguretat Social han notat una forta davallada, sense que la tan pregonada reforma laboral hagi servit per crear feina de caràcter estable i qualificat. Per si això fos poca cosa, a tot l’Estat hi pot haver set-centes mil famílies sense cap mena d’ingrés dinerari, una xifra del tot comprensible quan l’atur maltracta un milió i mig de llars que tenen tots els membres a l’atur i molts milions més que tenen alguna persona sense feina.

A grans trets constatem que la política econòmica practicada en els darrers anys de governs de PP i PSOE ha portat a una clara separació entre les grans fortunes –cada vegada més potents i amb més facilitats per fer quadrar els seus números– i la gran majoria social que cada cop està més empobrida, entremig de la qual hi queda una classe mitjana que perd capacitat econòmica a causa de la normativa fiscal existent.

Si ens centrem a Catalunya, que és on podem tenir les xifres més clares, notem que el flagell de la pobresa s’escampa com una taca d’oli per sobre de l’aigua. En els darrers anys hi ha hagut més de cinquanta-cinc mil desnonaments, cosa que es tradueix en al voltant de dues-centes mil persones que han quedat sense un sostre propi. Una cinquena part de la població, una persona de cada cinc!, viu sota el denominat llindar de la pobresa, amb el greuge afegit que el percentatge d’infants és superior al dels adults. Aquí l’atur també és notable i no ens consola que sigui lleugerament inferior a l’estatal, ni molt menys que siguin els joves els que més ho pateixen.

També és notable la desprotecció que arriba als discapacitats, la mateixa que noten els sectors dedicats a la investigació i al desenvolupament. Ah!, i tot això mentre paguem els rebuts d’electricitat, aigua i carburants dels més alts d’Europa, fruit d’accions de govern que han condemnat a l’ostracisme les energies renovables que aquí tindrien més projecció que enlloc d’Europa.

No cal tenir cap màster en economia per veure com el país avança cap al desastre, malgrat que al llarg de tot l’any i més durant les campanyes electorals els partits ens vulguin vendre bou per bèstia grossa. Tampoc no cal tenir accés a cap oracle per endevinar que el PP proposa més del mateix, al davant d’altres partits que ens intenten plantejar canvis sense concretar camins ni accions a dur a terme.

Crec que patim una gran crisi política, quan el model que fins ara ha imperat a Espanya ha passat per etapes més o menys fosques i amb ben pocs episodis brillants. La denominada Transició que transformà la dictadura franquista en una democràcia formal cada vegada pot semblar que és un calc de la Restauració borbònica del segle XIX, on els dos partits principals s’alternaven en el govern de l’Estat, tot i seguir els patrons comuns.

Aleshores també tenien unes directrius a seguir, igual que ara, que ens vénen imposades des d’Europa, per no assenyalar els diversos estaments nacionals que també resulten determinants. Per tot plegat sembla que només hi ha dos camins a seguir: l’actual, que continuarà empobrint el país alhora que beneficia les classes dominants, o una nova forma de fer política que a hores d’ara no té un protagonista definit.