Iconoclastes àcrates

Fugir, a l’estiu, és un costum molt arrelat entre nosaltres, però no deixa de ser una mala cosa, perquè quan es torna –quan la calor s’acaba– ens adonem que ens trobem de nou amb nosaltres mateixos, amb els problemes, realitats, ets i uts de sempre. Val més, doncs, limitar els viatges i no anar massa lluny si no és amb el pensament. A l’hivern es viatja millor i les nostres voltes pel món tenen molt de viatge cap a l’interior de nosaltres mateixos. El meu amic Enric Badosa em va sentenciar fa dies que «tot viatge és iniciàtic».

El temps de la calor es presta, però, a llegir que és una forma fabulosa, còmoda i barata de viatjar. Llegeixen els polítics durant l’estiu? Em temo que ni llegeixen durant l’hivern. Fa anys, un polític em va comentar que aquell agost estava llegint Elogi de la folia d’Erasmus, una obra extraordinàriament aguda i lúcida. Des d’aleshores no he sentit a cap polític dir que llegia durant les vacances. No s’adonen que tot el que sap, pensa amb criteri, reflexiona i crea l’home està plasmat en els llibres. Deuen pensar que ja ho saben tot, ignorants com són.

Una altra forma de fugir i viatjar és parlant llargues hores amb els amics i coneguts. Sembla que si es fa de matinada, millor. Una d’aquestes nits, un conegut va demanar a un altre que es definís. I l’altre el va provocar una mica dient-li que era un iconoclasta àcrata. Va ser com invocar al diable, perquè aquesta definició va caure malament. Curiosament, jo vaig aplaudir, però el que jo pensi importa poc.

Em va agradar la idea que fos un iconoclasta; de fet, és que han estat tots els que en les eleccions passades van canviar el signe del seu vot, que van ser més de la meitat dels votants de l’Estat. «Trencar les imatges» va ser l’ordre dels bisbes del segle VIII.

Les imatges sagrades. Va ser una barbaritat, però la idea de trencar amb el que sembla sòlid forma part actualment dels que vam viure la revolució del 1968. Dit d’una altra manera, els que diuen que la Constitució no es toca és un iconòdul i el que la vol canviar és l’iconoclasta.

Fins ara, semblava que els iconoclastes érem quatre gats empipadors, però ara que la gent s’adona que l’ordre polític actual està podrit i vota coses noves, els iconoclastes són legió.

D’altra banda, hi ha l’acràcia, que no és el mateix que l’anarquia. L’anarquia i els anarquistes proclamen l’absència de govern, idea utòpica que fóra meravellós que es pogués dur a terme perquè significaria que la nostra societat és tan perfecta que no li cal qui la condueixi. Els anarquistes, a més, utilitzen la violència i volen imposar els seus criteris.

L’acràcia proclama que les normes de convivència i l’ordre social han de néixer d’acords voluntaris i no d’imposicions. Els decrets llei a què tan acostumats estan els governs espanyols serien la màxima expressió d’aquest sistema d’imposicions.

La forma de governar a base de decret llei és coercitiva, com ho és qui pensa que per tenir majoria absoluta de diputats no li cal escoltar a l’oposició que a vegades representa a un 49 per cent dels ciutadans.

L’acràcia és també una espècie d’utopia. Però cal pensar que les utopies són necessàries com a punt de referència, com a meta inabastable cap on hem d’anar. Ja ho deia la ‘Cançó per en Joan Salvat Papasseit’, sens dubte la més profunda cançó d’en Serrat: «La divina acràcia... l’acràcia impossible». I és que cal somniar l’impossible per arribar a alguna cosa possible.

Posats a parlar de cantants, cal evocar a Lluís Llach i la seva cançó ‘Somniem’, que diu esclaridorament:

«Somnieu.

És clar que sí, somniem constantment.

Espereu massa.

És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.

Voleu massa.

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

Teniu massa pressa.

Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

Somnieu.

Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

Espereu massa.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

Voleu massa.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

Exigiu.

És clar que sí, apassionadament o amb tristesa»

La cançó segueix de forma implacable. És una cançó per obrir o tancar qualsevol conversa-viatge d’estiu, sense haver de fer de turista.