Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ideologia política i prejudici anticientífic

A partir de la segona meitat del segle XX les esquerres han anat apartant-se de la ciència

Magí Aloguín i Pallach

Whatsapp

Allò que anomenem «ciència», i que potser hauríem de dir més modestament «mètode científic», és una de les més fèrtils aportacions de l’espècie humana. No només ens proporciona un mètode per a avançar en el coneixement profund del funcionament del món, sinó que és capaç de fer-ho de manera que aquest coneixement sigui intersubjectiu, és a dir, pugui ser transmès de manera exacta i totalment precisa d’una persona a una altra. Tot de manera objectiva o almenys neutral, atès que la ciència no és ni pot ser dogmàtica, ja que una teoria perfectament vigent d’avui pot veure’s refutada, encara que sigui en un aspecte ínfim, per una altra teoria demà mateix, com va passar amb la física de Newton fa poc més de cent anys. 

Enmig de les aportacions positives de la ciència, ha de destacar-se els immensos beneficis que ha aportat a les persones. Beneficis que podem gaudir cada dia i permeten que una quantitat inimaginable de gent puguin tenir vides decents, alimentació suficient i nivells de longevitat mai vistos abans, a banda infinitat d’aportacions menors. Està clar que un escèptic insistirà que també ens ha aportat infinitat de desgràcies, amenaces i injustícies, o no les ha evitat. Però aquests crítics no poden negar que aquestes distorsions diabòliques no són el producte de la ciència en si mateixa, sinó de la instrumentalització malèvola, o simplement poc previsora, de les persones que l’han d’executar.

El cert és que, a desgrat de l’acreditada capacitat de la ciència per a la millora de les persones, ha tingut des de sempre notables detractors, que l’han desestimat en bloc o en part, moguts no tant per dubtar-ne de la seva capacitat, sinó per simple aplicació d’una actitud hostil, contrària i negativa motivada per prejudicis ideològics. Els prejudicis anticientífics han anat històricament agafat de la mà de les diverses ideologies (religioses i polítiques) de la humanitat que, a diferència de la ciència, han estat i són molt tendents al dogmatisme. Parlem-ne.
Prejudicis anticientífics de la dreta:

Per bé que els conceptes «dreta» i «esquerra» són francament limitats per a segons quina valoració, per a aspectes més generals poden ser vàlids. D’aquesta manera, cal destacar que l’actitud hostil al coneixement científic per part de la dreta ha estat el més antic i acèrrim. Sense estendre’s gaire en velles hostilitats, com la negació de l’heliocentrisme (eppur si muove!) o l’evolucionisme, en general ha tendit a disminuir al llarg del temps, sense desaparèixer però del tot.

A Europa resulta molt excèntric, però als Estats Units existeixen encara grups conservadors influents en alguns territoris, que segueixen anatematitzant l’evolucionisme actual i el pretenen substituir per versions més o menys enginyoses o abstruses d’una mena de creacionisme actualitzat, menys apartat de la literalitat bíblica que és allò que els mou.

Sense arribar a aquests esperpents, es troba molt estès entre la dreta actual, fins i tot la més «civilitzada», la convicció negacionista respecte el canvi climàtic que, de vegades es descarta completament afirmant que simplement estem davant una petita pulsació càlida que durarà pocs anys o que, en qualsevol cas, està molt exagerada. En sectors menys extremistes es matisa descartant l’acció humana com una de les causes coadjuvants al fenomen. En aquesta línia s’afirma que l’ús dels combustibles fòssils està plenament justificat en tant no és «segur» que tinguin gairebé res a veure amb el «suposat» escalfament global. És cert que l’escalfament global és un tema encara molt obert a infinitat d’incògnites que cal anar aclarint, però per altra banda, resulta del tot injustificable que certa opinió de dreta es negui a adoptar mesures preventives enfront un risc potencialment molt sever i cada cop més probable.

Prejudicis anticientífics de l’esquerra:

L’esquerra històrica ha estat defensora de la ciència. La instrucció per a tothom i l’avenç científic eren les dues claus insubstituïbles per a la construcció del món millor i la societat més justa que aspiraven a aconseguir els dirigents del progressisme clàssic. Sorprenentment, a partir de la segona meitat del segle XX, les esquerres tant intel·lectuals com socials, han anat apartant-se d’aquesta fe en les virtuts de la ciència. De fet, avui dia el prejudici anticientífic sembla perfectament instal·lat entre certa esquerra on, curiosament, hi ha trobat un medi acollidor. En aquesta línia, es desestima per exemple la producció i estudi de productes transgènics, a desgrat que, rere aquest cacofònic nom de conte de ciència-ficció dels anys 50, s’hi amaga la possibilitat de produir aliment segur, en quantitats ingents i a preus irrisoris, per a tothom.

Més comprensible (encara que poc més justificable) és el moviment antinuclear o la rotunda oposició al fracking, còmodament instal·lada en tants esperits «progressistes». Està clar que l’energia de fissió nuclear genera riscos, però també és cert que són tecnològicament controlables i reversibles (desastre de Fukushima), així com molt remots. Més entenedor sembla atacar el fracking, encara que només sigui pel fet de permetre obtenir molt més combustible fòssil d’allò que es creia possible fa no massa anys (escalfament global). Però fins i tot el fracking, a desgrat d’un impacte alt, és d’efectes reversibles pel que fa a l’agressió ambiental prima facie, és a dir en la fase extractiva (un cop obtingut el gas o el petroli, la cosa té el mateix «risc» que aquests productes obtinguts de forma ortodoxa). Està clar que l’actitud antinuclear, anti-fracking o antitransgènics deriva molt menys d’una valoració neutral de benefici-cost/risc, que en un prejudici contrari al sistema capitalista, a pesar de no tenir alternatives creïbles, segueix sent demonitzat.
També a partir dels seixanta va desenvolupar-se el gust per a postures «alternatives» enfront dels mals, suposats o no, del món capitalista i la decadent societat occidental. Des de postures personalistes o més socialitzades, en l’estela de la «New Age» (Aquarius), sobtadament varen anar adquirint força propostes contràries a la ciència, des de les més «soft» com l’homeopatia o el veganisme a d’altres més extremes com el moviment antivacunes (un altre invent «capitalista») o, l’absurda i creixent difusió de tota mena de propostes heterodoxes, de pura superstició: De l’espiritisme a la màgia negra, del curanderisme a la imposició de mans. Es tracta del fenomen «magufo», de creixent i perillosa acceptació popular ara mateix a casa nostra.

Cultura i ciència per a tothom? Pobres esquerrans clàssics, caurien de nou cap a la tomba si veiessin a part de l’esquerra actual reconvertida al reaccionarisme més abstrús!

Temas

Comentarios

Lea También