Idiotes, bebeu i poseu-vos a l’ombra!

Anar bevent aigua tot el dia. Posar-se a l’ombra i evitar que el sol ens caigui a plom damunt del cap com si fos oli roent. Utilitzar cremes protectores perquè la pell té memòria. Nedar tranquils només si la bandera és verda. Mullar-se els peus si és groga. Quedar-se a la sorra com un llangardaix si és vermella.

Evitar menjars opípars i ingerir molta fruita que ajuda a hidratar. No llençar les burilles de qualsevol manera ni encendre barbacoes a qualsevol lloc, que un incendi aviat està fet.

Aquestes són algunes de les campanyes de comunicació que les administracions públiques posen en marxa des de fa uns anys per conscienciar la ciutadania en la pràctica d’hàbits saludables. No val fer broma. Hem evolucionat tant com a espècie, hem estat tan ràpids en la cursa de la intel·ligència, que a hores d’ara necessitem que algú ens faci recordatoris sobre la necessitat de beure aigua, posar-nos un barret o caminar per l’ombra.

Les coses, però, poden anar a pitjor. A les Illes Balears les autoritats i els hotelers porten ja unes quantes reunions per trobar solució al ‘balconing’, l’esport que practiquen els adolescents britànics quan van fins a dalt d’alcohol i que consisteix a saltar d’una habitació a l’altra de l’hotel a través dels balcons.

Cada any, alguns acaben amb el cap esclafat contra el ciment després de caure al buit i a continuació tot són gemecs de consols, ambaixadors, familiars i altres convidats il·lustres lamentant els sinistres i pensant què es pot fer per evitar tanta desgràcia.

Donat que el temps dels nostres representants públics és limitat i també ho són els recursos econòmics dels quals disposen, seria raonable que no dediquessin ni un minut a la qüestió del ‘balconing’ i que s’assumís amb naturalitat que qui salta de balcó en balcó té números per acabar al cementiri, de la mateixa manera que també valdria la pena tenir per normal que qui no beu aigua suficient pot acabar desmaiat al mig del carrer o que qui neda enmig d’un temporal pot acabar ofegat i tractat com un drap pels tràngols.

Però ai, això seria acceptar que som responsables de les nostres accions, que les conseqüències dels actes que emprenem ens són directament atribuïbles i que, per a bé o per a mal, qui no vol pols ha d’abstenir-se d’atansar-se a l’era. I això, avui, és senzillament anar contra el signe dels temps. 

L’esperit de l’època diu que no hi ha culpables, hi ha només víctimes. Som víctimes de les insolacions, de la calor, de la mala mar i dels hotels amb balcons dissenyats per arquitectes incapaços d’intuir que algun dia la xusma adolescent britànica donaria un ús poc ortodox a les seves creacions.

El signe del temps és l’administració. Una mare i un pare tot en un. Aquí està per recordar-nos que hem de beure, que hem de menjar, que hem d’anar regularment al lavabo i que no hem de saltar pels balcons. Ens empetitim mentre ella s’engreixa compulsivament. És pare i mare, però acabarà sent tiet i tieta, iaia i iaio, amiga i amic. Aviat ens recordarà que per dormir cal tancar els ulls i que per caminar cal fer una passa i després l’altra.

Som idiotes tot l’any, però a l’estiu és quan més despullada i a la vista queda la nostra idiotesa. Hi ha més hores de llum perquè quedi ben il·luminada tota la imbecilitat que acumulem com a individus i també com a espècie. Quan t’han de recordar que beguis aigua i caminis per l’ombra si el termòmetre marca més de 30 graus, et mereixes tot el que et passi. Quan caus per un balcó perquè vas borratxo com un cep, ningú més que tu mateix en té la culpa.

Però en el món dels infants que hem creat sempre hi ha d’haver una espatlla que ens alliberi de la culpa individual. No existeixen els imbècils, només existeix la manca d’informació.

Doncs, au, imbècil, dona’t per informat i deixa de saltar balcons, beu i posa’t a l’ombra. Tindràs un gran estiu.