Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Il·lusió

En la política, com en la moda, hi ha paraules que van i vénen
Whatsapp

En la política, com en la moda, hi ha paraules que van i vénen, paraules que durant uns anys arriben a cansar de tant que s’empren i que, de cop i volta, desapareixen per tornar a ressorgir uns anys després. I «il·lusió» és una d’aquestes paraules. En efecte, han estat uns anys de tecnocràcia portada a l’extrem en què massa sovint la classe política actuava al dictat de gestors sense ideologia i on les possibles alternatives es reduïen a zero. Uns anys del «It’s the economy, stupids» en l’era Clinton o el «TINA: There Is No Alternative» en l’era Thatcher. Tant per als de «És l’economia, estúpids», com per als del «No hi ha alternativa», durant tots aquests anys la il·lusió era senzillament testimonial i això no s’esdevenia perquè es tractés de governs conservadors o de governs progressistes sinó, simplement, perquè es creia que la gestió de la cosa pública era ben bé com la gestió empresarial, sense cap espai per a un imaginari col·lectiu centrat en la millora del benestar comú.

Ara sembla que tot plegat ha canviat i que la il·lusió torna a ser present no només en la classe política (o, com a mínim, en una part molt significativa d’ella), sinó que és justament la societat qui la hi ha encomanada. Ens equivocaríem si consideréssim que totes les forces polítiques gaudeixen de la mateixa intensitat d’il·lusió. N’hi ha que són menys prosaiques (com els seus electors) i intenten que res no canviï o, com a molt, fer alguna mena de canvi lampedusià perquè al final tot es quedi com està o, en altres casos, fer únicament uns transvasaments d’electors d’unes sigles més clàssiques a unes altres de més modernes sense que canviïn les polítiques.

Al marge que la política sigui com una mena de mercat en què els consumidors (els electors) decideixen si compren un producte il·lusionant o un de més anodí, el de tota la vida, el que resulta cert és que l’únic procés que permet que les societats avancin i que vagin més enllà és, justament, el canvi. Avui en dia, les propostes que fan bandera de la il·lusió són les mateixes que enarboren la bandera del canvi. Però com que canviar per canviar no té sentit si no és per millorar, seran els ciutadans els que decideixin si compren el canvi i quina mena de canvi.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También